La delgada linea roja del patrimoni documental

Tal com expressava Terrence Malick a la famosa pel·lícula (The Thin Red Line, 1998) sobre la Batalla de Guadalcanal durant la II Guerra Mundial entre americans i els japonesos, hi han línies vermelles que representen lluites innecessàries i que segur suposen pèrdues evitables. Sense el component bèl·lic, en el marc de la XIV Congres d'Arxivística de Catalunya es planteja un taula rodona sobre el concepte i els límits del patrimoni documental. Una línia difícil de fixar i que genera no poques discussions i controvèrsies entre professionals, polítics i altres agents implicats en la cultura i política.

La sessió que parteix del títol 'El patrimoni documental de Catalunya: del nacional al local' planteja una reflexió sobre el concepte de patrimoni, tant en la seva visió de l'àmbit nacional, comarcal o local com l'evolució del concepte de patrimoni documental lligat a un territori en el marc de l'era digital. El plantejament incial proposa una reflexió sobre 3 eixos neuràlgics que de ben segur s'aniran desgranant i triturant durant el debat.

El primer eix es centra en la definició, principis, abast i límits del patrimoni documental nacional, comarcal i local. El concepte de patrimoni documental requereix una definició i fixar quins són els límits que la legislació vigent i la praxis arxivística fixen respecte la complexa línia del valor o interès local, comarcal o nacional. I si tenim un patrimoni ric i de gran valor, tenim els arxius en condicions per assolir els objectius que es són inneherent en quan a la conservació, tractament, accés i difusió dels fons.

El segon eix posa l'accent en la distinció entre el document d’arxiu i el ‘document’ susceptible de ser reclamat per altres sectors culturals (bibliotecari o museístic). Els fons documentals segueixen sent un focus de debat entre diferents agents culturals en tant en quan el propi concepte de patrimoni documental que fixa la Llei 9/1993 deixa un espai pel dubte raonable quan parla d’obres de creació i les exclou del concepte de patrimoni documental. Aquest aspecte fa que algú, novament, hagi de fixar una 'delagada linia roja' sobre el que predomina en un fons, la part literària, la part política, la part editada, la part de correspondència, etc. Això sí, partim d'una base poc estable en acceptar que els fons d'escriptors i creadors en sentit ampli han de ser dipositats en un determinat tipus de centres com biblioteques pel seu caràcter d'obra de creació o investigació arrastrant amb les obres els seus fons personal que en ocasions són tant o més rellevants que els pròpies obres de creació. 

I, finalment, un tercer eix que relaciona la dimensió del concepte de patrimoni nacional o local en el context de la documentació digital. En aquest sentit el món actual dibuixa una transició al document digital (nascut digitalment) o digitalitzat (transformació d’un original a una còpia digital) com part cada vegada més present de la praxis arxivística. Té sentit en aquest món que tenim ad portas parlar de territorialitat o hauríem de posar l'accent en accessibilitat global entenent que el món digital obre unes portes fins ara molt difícils d'obrir. Com un usuari de Polònia, per exemple, pot accedir als fons de l'Arxiu comarcal del Pallars Sobirà sense haver-se de traslladar. El document digital no està a Sort, ni al Pallars Sobirà,.. però l'arxiu ha millorat el seu servei posant-lo en un valor global, sens dubte i l'usuari perceb un servei i un valor més enllà del concepte territorial. Segurament aquest canvi d'escenari modifiqui conceptes clàssics de territorialitat, tot i que el coneixement de l'arxiu com la molècula clau pel coneixement d'aquell fons o document romandrà, probablement, innalterable. Probablement, sigui des de Sort o dels del Sobirà de d'on es pugui explicar millor el seu patrimoni documental i la seva història .

Busquem, doncs, la delgada línia roja:

Quin criteri s'ha de seguir i qui ha de determinar el caràcter nacional, comarcal o local d'un fons o document?

Penseu que la realitat permet dibuixar la prima línia vermella i tots els arxivers tenim clara aquesta línia?

La definició de patrimoni documental segons la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català exclou del concepte de patrimoni documental les obres d'investigació i creació. Aquesta exclusió suposa una doble interpretació sobre fons d'artistes, escriptors o científics que genera, en ocasions, conflictes d'interessos entre arxius i biblioteques. ¿Canvi de definició, canvi de llei, concreció del concepte actual?

I, finalment, el món digital fixa un escenari territorial molt diferent al utilitzat durant els últims segles. Tant és així que ara ens plantegem on repositar una ingent massa de documents digitalitzats. És a dir, guardem l'original analògic en un arxiu concret i localitzat i la versió digital en un repositori de localització inespecífica i irrellevant mentre compleixi els protocols de seguretat i accés requerits. I en aquest context, ¿ha de canviar el concepte de patrimoni documental?, Hem de seguir amb l'esquema de local, nacional ...? ¿El lloc físic (arxiu) que fins ara era el responsable de la conservació i difusió del fons o document, seguirà tenint un paper principal o la responsabilitat recaurà en un subjecte indeterminat que gestioni el conjunt del sistema?

Idees per un anàlisi polièdric de les meres fotografies

En la taula rodona de les 12è Jornades Varés s'ha obert un interessant debat sobre el concepte de mera fotografia i els drets d'autors associats a les imatges. Aquest és un tema no resolt de forma taxativa i que genera no poques discussions i 'confusions' a l'hora de donar accés als fons fotogràfics. Des de l'argumentari jurídic que desenvolupa la Llei de la Propietat Intel·lectual en el sentit que les obres són un objecte elaborat a partir d'un acte creatiu i/o intel·lectual, aquelles fotografies en les quals no s'incorpora aquest element creatiu no haurien de ser protegides,si més no, en les mateixes condicions que exposa l'esmenta llei per les obres d'autor.

Mera fotografia d'un grup d'arxivers realitzada des d'una PDA

La taula va comptar amb la participació d'en Jordi Lluís FORGAS, jutge, Pep MATAS, advocat i arxiver, Lluís SALOM, membre del Sindicat de la Imatge UPIFC i Joan BOADAS, Director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)

Punt clau: la problemàtica de la consideració de mera fotografia i la seva relació amb les obres de creació que exposa la Ley de la Propiedad Intelectual per a la seva 'protecció'. Si considerem totes les fotografies obres d'autor, s'assignaran uns determinats drets i si pel contrari discriminem entre mera fotografia i fotografia artística, aplicarem uns barems i criteris per a cada classificació.

El concepte: segons diccionari 'mera' significa pur, sense mescla d’altra cosa. Per tant, hem de considerar el concepte de mera fotografia com un sinònim d'aquella fotografia sense aportació creativa, simplement realitzada sense incorporar un element preconcebut de caràcter artístic, cultural o intel·lectual.

Les opinions professionals

# Lluís Salom. No compateix la idea de mera foto. “Si la fotografia es fruit de l'intel·lecte, s'ha de protegir i si no, no és necessari”. I com a fotògraf aporta una queixa sobre la cessió de drets d'autor que demandes diferents administracions quan un fons ingressa en un arxiu. Però, alerta perquè els costos de conservació, tractament i difusió del fons fotogràfic que assumeix l'arxiu són elevats i no disposar dels drets és com negar l'única possibilitat de finançament, i de forma parcial, d'aquestes funcions de conservació i difusió) # Joan Boadas. “La gran complexitat de fer coincidir interessos dels autors, gestors de patrimoni i gestors fotogràfics genera dificultats a tots els implicats”. Realment, i aprofitant les indefinicions legals, cada agent implicat en el procés pot construir una justificació propera als seus interessos. # Jordi Forgas. Fa una argumentació contundent en 2 eixos: “La llei protegeix obres de creació o artística, res mes” i “Els tribunals fan resolucions cas per cas, les sentències sempre defensen la idea que si no hi ha indicis de creació i personalitat de autor no s'ha d'assignar drets autor”. Però al meu entendre apareix un punt crític en el seu plantejament: Els jutges han de decidir si una fotografia és artística o creativa ? o no haurien de demanar peritatge tècnic i expert com fan en altres deliberacions ?. Qui ha de determinar la originalitat creativa entesa com aquells elements de personalitat de autor en la seva obra? Penso que el jutge no és un expert en art ni en fotografia i determinar si una imatge és una obra de creació amb valor artístic o una mera fotografia s'escaparia bastant de les seves atribucions com a jutge. # Josep Matas. Planteja un nou marc de classificació de les fotografies per definir un marc legal sobre els drets d'autor que es poden derivar. Nivells fotografia segons Matas:

1 nivell, fotògraf professional

2 nivell, mera fotografia. Es requereix citar autor

3 nivell, fotografia que fa qualsevol ciutadà i que no hauria de tenir drets perquè no es una activitat professional.

CONCLUSIONS 

Quan en Josep Matas exposa que no confia en renovar la LPI perquè els polítics no tenen interès en fer-ho, deixa entreveure que el problema seguirà existint i generant diferents sentències en funció del jutge que instrueixi cada cas. Si el jutge té una alta sensibilitat artística, potser serà més favorable a considerar les fotografies com obres d'art i aplicarà els drets corresponents a l'obra. I al contrari, si el jutge és menys donat al món de l'art la considerarà mera fotografia i restarà els drets que s'haguessin pogut associar en cas d'haver-se considerat una obra de creació.

Aquest fet és molt important perquè tot i anar tancant el cercle sobre el concepte de mera fotografia i les seves implicacions respecte els drets d'autor associats, un marc legal tant subjectiu, interpretable i variable no ajuda a definir polítiques als arxius ni als professionals de la fotografia. A més, si visualitzem el sector professional en un sentit ampli veurem que els propis fotògrafs exposen diferents arguments sobre si una fotografia és o no obra de creació. Hi ha fotògrafs que reivindiquen que no son artistes, sinó que simplement retraten la realitat. Aleshores, és impossible demanar al dret que determini quan és fotografia artística perquè el mateix col·lectiu discrepa i ho percep de forma diferent.

Hi ha un altre aspecte que és molt important i des del sector arxivístic no podem perdre de vista. Quan parlem d'ingressar un fons o col·lecció, els de drets autor són un punt important, però també els costos de conservació, tractament i preservació que tenen els arxius. És a dir, quan costa tractar un fons fotogràfic de 30.000 negatius, 90 plaques de vidre i 12.000 positius. Ingressar un fons fotogràfic pot ser un problema per l'arxiu pels costos associats, especialment per aquells de tractament i preservació del fons. Per tant, la cessió de drets compensa en molts casos els costos associats a conservar el fons.
 

En resum, mentre la legislació sigui interpretable i permeti diferenciar entre fotografia artística i mera fotografia, atribuint diferents nivells de protecció respecte els drets d'autor, els arxivers seguirem sense disposar d'un marc clar. I si són els jutges qui han de determinar la creativitat d'una fotografia per diferenciar-la de la mera fotografia, la subjectivitat serà present en cas d'haver de portar algun cas al jutjat.

No obstant, jornades sectorials com les Vares i altres i la pròpia jurisprudència que s'està creant al respecte, han de servir per fixar uns principis bàsics en els arxius i els serveis jurídics de les administracions. Demanar un protocol d'actuació és lògic, elaborar-lo complicat donades les indefinicions i subjectivitats de la LPI. Més quan els propis jutges admeten que actuen cas a cas.

ÈXIT TOTAL: Cursa Jean Bouin i VI Jornades Arxivers sense Fronteres coincideixen en l'èxit de participació i implicació.

Som un país actiu, amb gran capacitat de generar activitats esportives, culturals, socials...i, d'alguna manera, aquesta energia ens reforça la nostra pròpia identitat. Un poble que pensa és molt important, un poble que té una sensibilitat per la cultura i per protegir el patrimoni. Però si li sumem un poble que genera gairebé infinites activitats esportives, el resultat és un poble amb una ment sana, clara i amb un esperit obert, solidari i esportiu.

 

Hi ha esdeveniments que mostren l'impuls de la societat en tots els seus àmbits, des de les vessants més esportives i d'oci fins aquelles que representen un creuament entre la cultura i la solidaritat. Els dies 16 i 17 de novembre s'han celebrat la VI Jornades d'AsF que han tractat la relació entre tres conceptes, arxius, identitat i exili i tot just el diumenge 18 ha tingut lloc la 89à cursa Jean Bouin, una clàssica que arrencava l'any 1920 i mostra aquest esperit esportiu d'una nació.

I què relaciona la Jean Bouin amb unes jornades d’arxivers sense fronteres ? Doncs penso que més coses de les que pensem a priori. Això sí, em permetreu certes llicències perquè comparar un 'acte' que aplega a més de 16.000 persones amb un altre que ho fa sobre unes 100 no pot tenir una comparació lineal. Segur que hi ha més punts de coincidència, però aquests 4 representen, al meu entendre, eixos essencials en el desenvolupament d'esdeveniments d'aquestes magnituds.

Organització. L'equip organitzatiu d'unes jornades, tant en la vessant purament organitzativa com en el comitè científic, ha de tenir un generós esperit constructiu, respectar que la fi és important, però els camins s'han de fer de forma sòlida entre tots. Tant l’equip que organitza una cursa amb més de 15.000 participants com l'equip d'unes jornades tècniques que n’aplega 100, té la necessitat de disposar de persones clau en cada vessant organitzativa.

Un bon lideratge és imprescindible, però entenent líder com el professional o professionals que a més d'aportar el seu coneixement, experiències i qualitats, són capaços d'organitzar a la resta, generant un ambient de complicitat vers l'objectiu, gestionar 'humilment' les incidències i fer que tots els membres de l'equip puguin aportar el màxim i se sentin partícips d'allò que hom ha considerat l'objectiu essencial. Aquest objectiu acostuma a ser l'èxit de la jornada o esdeveniment en relació a l’assistència de públic, de qualitat dels continguts, grau d’acolliment dels objectius fixats per la pròpia organització i gestió de les incidències.

En un acte els problemes esdevenen reals quan no hi ha solució (una bona organització també implica un anàlisi de riscos i detectar quins punts són més crítics pel correcte funcionament de l'acte; és a dir, disposar i fer públic a tota l'organització d'una relació de punts crítics amb el repertori de solucions). Sempre he pensat que quan s'organitza un acte, des del més petit fins el més gran, cal ser conscient que apareixeran problemes. En aquest sentit, hi ha gent que no serveix per organitzar actes o esdeveniments perquè fan del problema, el problema. Porto organitzant actes i activitats des de que tinc 18 anys, des d'esquiades amb 100 nois d'institut fins sortides culturals amb usuaris de totes les edats i detecto de forma natural els aspectes que envolten els esdeveniments com la Jean Bouin o un congrés. Però en tots els casos, l'esperit ha de ser que si un problema no els tenies previst, cal actuar fredament i buscar la solució més eficaç. Cal tenir un repertori de solucions, una ment oberta i saber escoltar als membres del teu equip per buscar solucions a situacions que a vegades semblen molt crítiques.

I des d'aquest sentit, tant la jean bouin com les jornades d'AsF representen un repte organitzatiu important amb les diferents magnituds i que s'han resolt amb excel.lència. Les Jornades d'AsF, a més, pel coneixement més directe que tinc dels organitzadors i les circumstàncies han estat del tot exitoses. Per tant, felicitar a l'equip del comitè organitzador i científic perquè amb els recursos de què disposen han organitzat una jornada sense fisures i amb molt bona acceptació per part dels assistents.

Contingut. Un element clau per l'èxit d'un esdeveniment és garantir que el contingut serà interessant i generarà una demanda entre els col·lectiu al qual s'adreça. La Jean Bouin no cal dir que genera una expectativa clara i definida sobre el conjunt d'esportistes d'aquest país i de fora. Proposa un recorregut / contingut molt interessant i agradable, permet corre per carrers emblemàtics de Barcelona com són la Gran Via, Passeig Colom i Paral·lel per acabar davant la Font de Montjuïc. En el cas de les Jornades d'AsF sobre arxius, identitat i exili el contingut ha estat molt interessant i representa una vessant de solidaritat professional i humana del sector arxivístic. 

Aspecte, aquest, que lliga perfectament amb l'esperit d'una cursa o activitat esportiva en la qual, fora dels terrenys més professionalitzats, ens trobem amb un esperit solidari i que genera amistats allà on altres camins no ho farien. A dalt d'un cim o en la marabunta d'una cursa, el respecte pel conjunt i la reducció de la individualitat com el màxim valor són arguments més que suficients per poder traçar una línia entre l'esport i les activitats que desenvolupen organitzacions com AsF o, en general, associacions de professional 'sense fronteres'.

Implicació. Els professionals s'han d'implicar per mantenir la seva professionalitat, no poden viure al marge del que està passant. En aquest sentit, penso que quan una professió genera una organització no governamental i es capaç de treballar objectius que com a tal té, és l'element que demostra la modernitat i maduresa de la professió en aquell país. Així, el cas d'AsF representa per la professió d'arxivers i gestors documentals una porta de solidaritat amb altres pobles que requereixen suport. I ho fa de forma solidari, amb un elevat grau d'implicació dels professionals que miren com es pot ajudar a d’altres amb les eines que tenim, amb generositat i sense demanar contraprestacions. 

Com la implicació de tots els voluntaris i organitzadors de la Jean Bouin que són una part vital per l’èxit d'una cursa que fa moure més de 35.000 cames al llarg de tot un matí per una ciutat com Barcelona. Sense aquest implicació ni les VI Jornades d'AsF ni la Cursa Jean Bouin haguessin arribat a la meitat de l’èxit que penso han tingut. I en aquest sentit només es pot felicitar als responsables i a tots els que hi ha participat en la seva organització.
 

Per tant, un acte ha de comptar amb un equip d'organitzadors motivat i amb un alt grau d'implicació i, a més, presentar uns continguts atractius i que donin resposta a les inquietuds esportives o culturals o professionals dels ciutadans a qui s'adreça l'acte. I una recomanació per als professionals dels arxius, hi ha la possibilitat de donar suport a altres professionals d'arreu del món que estan en circumstàncies crítiques i diferents a través d'organitzacions com AsF i si volem ser solidaris, 'facta non verba'.

Arxiver i gestor documental: una professió de futur

La situació econòmica, laboral i social actual plateja uns interrogants o dubtes, més o menys sòlids i coherents, sobre aspectes polítics, econòmics, territorials i socials. Més enllà del plantejament de la societat del benestar hi ha, com actualment s'està qüestionant, plantejaments geopolítics que miren l'estructura organitzativa de la nostra societat amb un afany de sostenibilitat econòmica.

Però en el context dels arxius, i no exempt d'aquest debat, la realitat exposa quines activitats han de formar part del futur immediat i quines poden ser posposades pel context actual. En aquest article proposo una primera reflexió entesa com una aproximació condicionada al context actual i a la pròpia evolució de la professió i del mercat.

En moment de crisi es replantegen i redefineixen un conjunt d'activitats que s'han executat en els anys de bonança i que donada una situació excepcional fan pensar, especialment als no massa documentats o neòfits en els coneixement d'aquestes activitats, la possibilitat de reduir la despesa en coneixement i professionals del món cultural i de la gestió documental de les organitzacions. És evident que aquest debat pot estar obert durant temps, però sense un fonament conceptual clar, ja que les organitzacions seguiran funcionant i requeriran, com un bufet d'advocats necessita advocats, professionals que gestionin la documentació que genera aquesta organització i faci eficient aquesta activitat. Igualment un arxiu històric necessita professional que puguin donar el servei als ciutadans i a les administracions per fer comprensible i accessible la nostra història.

Més enllà d'aquestes reflexions prèvies i necessàries, tenim un escenari d'acció molt ampli, més que mai l'hem tingut, diria jo. El patrimoni documental s'ha consolidat els darrers anys com un element clau del relat històric de Catalunya i com un element de reforç per altres disciplines culturals relacionades amb el patrimoni cultural. Així, el document ja no esdevé un objecte icònic, sinó és una peça clau per l'anàlisi i estudi de la història des d'una perspectiva d'investigació, però també d'usuari accidental i, no menys important, és un referent per la gestió documental en les organitzacions amb els components de complexitat de gestió de documents electrònics que es vulguin afegir.

Així, quines línies de futur té la professió. Personalment dibuixaria diferents línies, però es podrien englobar de forma no excloent en una vessant més històrica i un altra més vinculada a la gestió documental.

En relació a l'àmbit de la història hi ha una línia clara de no increment dels recursos estructurals de les administracions i institucions per capítol I (contractacions directes) més enllà d'algunes administracions que encara s'han d'adequar a la Llei 10/2001, d'Arxius i documents. La dinàmica actual d'aquestes administracions i, no oblidem a les institucions que disposen d'arxiu, dirigeix la seva gestió en la línia de outsourcing com una fórmula per disposar de recursos externs que donin un suport als diferents projectes estratègics d'una organització. És a dir, empreses o consultores especialitzades que aportin als projectes no només el seu Knowledge i, no menys important en alguns projectes, el seu Know-How entès com la fórmula per desenvolupar un projecte de forma fàcil i eficient.

Primera reflexió: l'accés a la funció pública entesa amb la forma i número dels darrers anys sembla complexa més enllà d'alguns serrells pendents, però s'obre un oportunitat d'incorporar professionals dels arxius i la gestió documental en empreses de serveis i consultoria del sector. Parlo d'empreses de digitalització, gestió de documents, empreses de serveis de tractament documental (inclou un aspecte molt ampli que va des de la descripció d'un fons del segle XIV fins el tractament massiu i sumari d'un sèrie documental contemporània que ha d'ingressar en un arxiu històric), consultores de sistemes d'informació (portals WEB, gestió d'informació 2.0 i 3.0, etc.), empreses d'eliminació, etc.

En l'àmbit de la gestió documental i tenint en compte els components de la gestió dels documents electrònics, tenim un camí de gran abast. Igualment com expressava en la part més històrica, les organitzacions requeriran serveis de consultoria d'empreses per implantar aquests sistemes de gestió documental. Aquesta és una línia indubtablement potent ja que amb el nivell d'implantació d'aquest sistemes en el conjunt de Catalunya, és evident que les administracions han d'aplicar-se a curt termini. I en aquest mateix context, sembla lògic pensar que les administracions requeriran disposar de serveis de suport i consultoria amb professional qualificats i, aquests, no poden ser més que arxivers i gestors documentals, els quals formaran part d'un equip d'implantació que integri altres professionals com informàtics, tècnics en organització, advocats, etc. Implícitament hi ha un conjunt de normes com la ISO 15.489 o 30.300 que requeriran per la seva implantació de coneixement i experiència de les consultores desenvolupin els projectes.

Segona reflexió: el món de la gestió documental incorpora la necessitat de professionals qualificats i d'empreses o consultores que impulsin els projectes amb aquest tipus de personal. Per tant, aquestes empreses han de comptar amb arxivers i gestors documentals per implantar sistemes de gestió documental basats en aquest Knowledge i Know-How. Les administracions han de complir un requeriments en relació a la gestió documental (especialment amb les exigències de la gestió dels documents electrònics) i només ho poden fer amb recursos estructurals interns o amb el suport de consultores amb personal qualificat.

El món dels arxius té elements comuns que integren components propis del món dels arxius i d'altres disciplines. És a dir, unes línies transversals com educació, formació o gestió de la informació que poden ser objecte d'una necessitat de professionals. Els serveis didàctics són aspectes que clarament s'han de completar amb aportacions externes de professionals que puguin integrar coneixement dels dos àmbits, el cultural i l'educatiu, i aporta un plus a les dinàmiques ordinàries dels arxius. L'activitat dels arxius i els recursos estructurals difícilment aporten actius per desenvolupar grans projectes educatius. Tanmateix, la realitat demanda aquests productes i, és sens dubte, una línia de creixement i de negoci en els propers anys. En el camp de la formació també es produeix un fenomen similar. La pròpia inèrcia de la professió amb normatives en constant moviment reclamen estructures de formació actives. Si bé hi ha organismes amb una clara vocació al respecte (ESAGED, AAC, Departament de Cultura, CRDI, per exemple) sembla que es requereixin alguns recursos per poder aportar formació altres àmbits i, en conseqüència, es reclamaria una major capacitat de recursos humans per poder-la executar.

Tercera reflexió: àrees transversal que aporten un servei addicional cada vegada més necessari i imprescindible pels arxius. Hi ha elements que encara han de ser considerats com a essencials en les polítiques arxivístiques i requeriran de professional que aportin el seu coneixement i experiència.

Si bé el conjunt d'expectatives laborals a curt termini van dirigides a l'espectre de la gestió documental en el sentit ampli, no hem d'oblidar que el nostre patrimoni documental disposa de 1000 anys de documents en paper, poc més de 150 anys de formats audiovisuals en sentit ampli, estem en una fase primerenca de documents híbrids (paper-electrònica) i els sistemes de gestió de documents electrònics implantats al 100% en les organitzacions catalanes encara, l'any 2012, no existeix.

Per tant, una visió àmplia i amb perspectiva pot ajudar a visualitzar les necessitats laborals a curt i mig termini pensant en la història, en el presnet i en el futur dels documents, de les organitzacions i dels ciutadans com a usuaris dels arxius per partida doble, per l'accés a la documentació històrica i com a beneficiaris de les activitats administratives generades per les organitzacions.