LLEI DE TRANSPARÈNCIA, ACCÈS A LA INFORMACIÓ I BON GOVERN: DUBTES, EVIDÈNCIES I REFLEXIONS

Antecedents: un camí difícil.

La Llei 19/2014 de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern neix d'un procés en el qual es van barrejar, al meu entendre, qüestions polítiques amb allò essencial i que hauria d'haver donat forma a la llei com era una llei que fos garantia, per sobre d'altres consideracions, de transparència de les administracions i el bon govern. Malauradament, i moltes de les compareixences parlamentàries ho varen demostrar de forma majúscula, ja que aportaven poc contingut i sí una alta dosi d'oportunitat i projecció de la imatge, la realitat va posar de manifest que seria una llei amb una alta càrrega política i poc alineada amb les institucions i professionals que són responsables d'algunes de les parts essencials pel compliment de la llei com pot ser la conservació i l'accés als documents públics. Per tant, va néixer una llei que dona imatge i ens fa ser 'moderns', però que en ocasions ja ignorava els uns dels actors clau de la transparència de les administracions, els arxivers i gestors dels documents.

Les compareixences parlamentàries van ser un bon exemple de 'passa paraula' que en alguns casos denotaven clarament un important desconeixement sobre un dels pilars essencials de qualsevol política de transparència i bon govern, els documents, la gestió dels documents i el paper dels arxius de l'administració pública a Catalunya i, fins ho tot, les estructures 'd'estat' que han de garantir el compliment de la llei com són el Consell Nacional d'Arxius i la Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental. I en aquest sentit, voldria constatar que 2 compareixences van posar oli en un llum i van ser aclaridores i precises. La compareixença del secretari de la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental i la del president de l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya denotaven, per sobre de qualsevol altra consideració, segons la meva opinió, un coneixement precís del que s'estava debatent, aportaven arguments sòlids i proposaven línies de treball que sense excloure a cap part sumessin les capacitats i experteses dels diferents agents implicats en la llei. 

La CNAATD defineix el període de retenció i el règim
general d’accés a la documentació de les
administracions públiques de Catalunya

Certament, varen ser dues aportacions que es centraren en parlar de la llei de transparència, de com havia de ser, de quin era el paper dels arxivers i gestors de documents en aquest procés, de com s'havien d'articular les administracions competents, de com es podien aprofitar els recursos i la tasca desenvolupada fins l'actualitat. Realment en aquella compareixença varen destacar clarament les seves aportacions perquè més enllà d'una defensa corporativa del seu espai o entorn van comparèixer per parlar de la llei de transparència i del que els arxivers i les institucions arxivístiques poden aportar a aquesta llei. Unes intervencions contundents si ho contrastem amb la resta de compareixences d'aquella sessió que buscaven, al meu entendre, una auto candidatura i posicionament més que una reflexió oberta i constructiva del que hauria de ser la llei.

La llei parla de transparència i bon govern sense citar lo essencial per poder-la executar, els documents i el Sistema d'Arxius de Catalunya que des de fa més de 30 anys conserva, tracta i dona accés als ciutadans i institucions als document públics i privats. Un sistema que vetlla, protegeix i garanteix un accés a més de 800 km de documents i està immers en el dia a dia de les administracions i organitzacions per garantir la conservació dels documents, la preservació dels documents en format digital i facilitar l'accés a la documentació, pública i privada, aplicant criteris d'accessibilitat basats en la Llei 10/2001, d'Arxius i Documents i altra legislació relacionada amb l'accés com la legislació vinculada a la protecció de dades de caràcter personal, de procediment administratiu, d'administració electrònica o el dret a l'honor, intimitat i imatge. I el que semblaria tant o més greu, és la poca rellevància que s'assigna en la llei a la Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental que ha operat com a òrgan col·legiat de caràcter tècnic, adscrit a la Direcció General d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en matèria d’avaluació i tria de la documentació i accés (Llei 10/2001, d’arxius i documents i Decret 13/2008, de 22 de gener, sobre accés, avaluació i tria de documents). Us convido a visitar la seva pàgina WEB i valoreu el seu paper en matèria d'accés i avaluació de documents en els darrers anys.

El Parlament de Catalunya aprovà, el 17 de juliol de 2013, la Declaració Universal dels Arxius promoguda pel Consell Internacional d'Arxius, òrgan de la UNESCO, amb la finalitat de reconèixer el paper clau dels arxius, tant en la transparència administrativa i en la rendició de comptes democràtica, com en la preservació de la memòria social col·lectiva. Igualment, encoratjava a les administracions públiques catalanes a tenir en compte en llur actuació els principis que s’hi enuncien i a aplicar estratègies i programes per tal d’assolir els objectius

Per tant, amb aquests antecedents es plategen algunes qüestions de fons que, avui, amb la resolució sobre la composició de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública, prenen novament força. Novament perquè són qüestions ja platejades durant la tramitació de la llei i que d'alguna manera es van poder reconduir per la pressió i complicitat del Departament de Cultura i de l'Associació d'Arxivers i Gestors de Documents, entre d'altres.

I en aquest context, apareixen algunes qüestions:

• Qui i per què es va oblidar de tenir en compte els documents, els arxius i arxivers i als gestors dels documents?
• Qui i per què va ignorar que a Catalunya hi ha un Sistema d'Arxius amb arxius públics d'àmbit nacional, comarcal, municipals dels departaments de la Generalitat i diputacions que tenen la missió de garantir la conservació i accés als documents que són, al final, la base de la transparència?
• Qui va ignorar la CNAATD que opera fa anys amb funcions clarament concurrents amb la Llei de transparència?
• Per què s'han organitzat jornades, cursos expres sobre transparència i bon govern sense comptar amb els arxivers, Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental ? En algun moment ha semblat més una cursa a veure qui feia el curs de transparència que un programa organitzat i planificat.
• El parlament aprovà una Declaració Universal dels Arxius impulsada pel Consell Internacional d'Arxius (UNESCO) on situa la figura de l'arxiver com una figura clau en la transparència de governs i adminsitracions. Per què s'ha obviat aquesta visió que la pròpia UNESCO va impulsar a través de l'ICA?

Són, aquestes i moltes altres, les preguntes clau sense resposta, i que com he apuntat anteriorment, es van poder salvar o resoldre per l'acció final d'institucions i associacions.

Un futur incert i decebedor: una comissió 'al·legal' o 'il·legal', però no legal.

El Parlament de Catalunya, en el ple dels dies 29 i 30 d’abril, va constituir la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública que preveu la Llei 19/2014 de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern. El que havia de ser una representació proporcional entre juristes i arxivers segons l’article 40.3 d’aquesta llei (Els membres de la Comissió han d’ésser juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional), ha acabat essent un veritable despropòsit.

És molt greu que la comissió neixi incomplint la pròpia llei que la va crear, però més greu em sembla el menysteniment als professionals, administracions (entre elles la Generalitat de Catalunya) i institucions que garanteixen la conservació, preservació i accés als documents a Catalunya. Dels 5 membres no hi ha cap que acrediti expertesa en matèria d’arxius o gestió documental i així ho varen manifestar en la sessió davant una interpel·lació. En tot cas, s'ha d'agrair la sinceritat dels candidats a la comissió amb aquest reconeixent, atès que darrerament sembla que tothom sap d'arxius i gestió documental.

Aquesta situació mostra, al meu entendre, 5 punts crítics en relació a la composició de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública:

1. Incompliment art. 40.3 de la Llei 19/2014 de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern al no respectar la representació proporcional entre juristes i arxivers.
2. Desconeixement dels membres del que representa el Sistema d'Arxius de Catalunya en relació amb les polítiques de transparència i bon govern. A més, poc coneixement en la redacció de la pròpia llei i en l'organització de la comissió sobre la matèria primera de treball, els documents i arxius.
3. Ineficàcia i ineficiència per la manifesta manca de coneixement i expertesa dels membres en matèria d'arxius i gestió dels documents, base de qualsevol política de transparència i bon govern.
4. Incapacitat d'assumir el caràcter multidisciplinari dels membres de la comissió, tal com proposa la llei, però també el sentit comú i una voluntat de donar qualitat i eficàcia a l'esmentada comissió.

Avui, 1 de maig de 2015, dia del treball, clonclou una setmana decebedora per l'aplicabilitat de la Llei de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern. S'obvia el mandat de la pròpia llei, es prescindeix del sentit comú i es perpetua un model de creació de comissions basat més en la suma de candidats que d'experts.

Un país 'modern' i que vol ser exemple en l'impuls de polítiques de transparència i bon govern, no hauria de permetre el naixement d'una llei que inicia el seu desplegament incomplint-se ella mateixa. I en un punt clau, la comissió que l'ha de permetre funcionar de forma eficaç. Per tant, crear una comissió tant important com la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública, obviant la proporció en la composició dels seus membres que fixa aquesta mateixa llei, és poc seriós.

Semblava, en els mesos precedents, que la discussió estava més en determinar la proporcionalitat entre juristes i arxivers de tal manera que l'acord hauria de passar per considerar l'opció de 3 juristes + 2 arxivers o en el pitjor escenari 4 juristes i 1 arxiver, però en cap cas una golejada de 5-0 amb incompliment de les regles del joc.

Els arxivers/es seguirem garantint la conservació i l'accés dels documents, als ciutadans i a les pròpies institucions. És la nostra feina, ara, fa 1000 anys i en el futur. Només espero que en les properes setmanes algú es repensi aquesta jugada, perquè si bé rectificar és de savis, en aquest cas seria més bé un exercici de normalitat i compliment de la pròpia Llei de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern.

Com difonem i com ens busquen: un repte, una necessitat o una visió estratègica ?

Un dels punts crítics dels continguts culturals, i que a l'hora suposa un dels seus veritables valors, és la seva complexa transmissió als usuaris. La complexitat no ve donada per qüestions tecnològiques, especialment en els dies que corren, o per una clara manca de recursos d'informació o econòmics, sinó per la dificultat del conjunt del sector de comprendre que la informació tal i com s'ha concebut en els darrers 1000 anys ha desaparegut, s'ha volatilitzat. Aquesta informació ja no està fixada en un suport físic i tangible per l'usuari ni per l'arxiver i, no menys important, ja no cal anar de peregrinació a un lloc anomenat arxiu on ens mostraran molt amablement les icones del nostre passat i els documents que mostren la nostra història personal i nacional.

Des d'aquest punt de vista, les 3 accepcions clàssiques de la paraula arxiu que la teoria arxivística atribueix a l'edifici on es conserven i consulten els documents, al conjunt de documents produïts o rebuts per persones o institucions i la institució on aquest documents es reuneixen es veu àmpliament superada per la introducció de noves accepcions. La primera seria òbvia i s'utilitza per parlar d'arxiu electrònic, tot i que utilitzant el significat ampli de la paraula (pot ser fitxer, pot ser grup de fitxers,... hi ha una diversitat d'usos poc homogènia que fins hi tot queda recollida en una accepció que atorga el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho simplifica quan defineix que arxiu és un Fitxer informàtic).

Més enllà d'anàlisi històric, hi ha una nova accepció, i que és la raó d'aquest article. En el context de les tecnologies de la informació, comunicació i del coneixement, l'arxiu esdevé quelcom diferent i assumeix una accessibilitat absolutament inversa a la que podia tenir fa només 10 anys. L'arxiu com un tot virtual, un espai en la xarxa en el qual els usuaris poden disposar d'aquella informació que busquen i participar remotament i presencialment en les activitats de l'arxiu i, no menys important, participar activament en determinats treballs de col·laboració organitzats per l'arxiu com pot ser la descripció de fotografies.

En aquest punt és evident que la xarxa, Internet i tot el conjunt d'eines que configuren l'univers 2.0 i 3.0 aporten un mar infinit de possibilitats. En ocassions inabastables, però que sens dubte faciliten l'accessibilitat als arxius i als documents. Però centrant el discurs en l'accessibilitat a la informació, hi ha com 3 possicionaments que encara coexisteixen tot i que en algun cas està predestinat a desapareixer per jubilació. Si em permeteu l'analogia, faré una divisió cronològica del perfil sense cap ànim que aquesta sigui del tot ajustada i real.

a) L'arxiver del segle XIX. Gran expert i coneixedor dels últims detalls del seu arxiu i dels documents més simbòlics del patrimoni documental que el seu arxiu guarda amb cel. En la majoria dels casos, l'arxiver era considerat un veritable ésser estrany a la societat i només coneguts per aquells investigadors als quals permetia accedir a documents gràcies al seu coneixement que en moltes ocassions restava in mente fins la seva mort.

Missió: conservar el patrimoni documental

Client: els experts i investigadors amb vocació històrica i l'administració des de la prespectiva de recuperar el document històric, no tant com gestor dels documents 'actius'.

b) L'arxiver del segle XX. Sortint de l'anonimat i del 'zulo' que podia represnetar l'arxiu del segle XIX descobreix que l'administració el necessita no com reclam històric, sinó com a part activa de la seva gestió documental. Encara, però, coexisteix la versió d'arxiver històric amb el nou perfil d'arxiver més dinàmic, obert a l'administració i que començara a donar les primeres passes de la difusió del patrimoni al conjunt de la societat.

Missió: conservar i difondre el patrimoni documental, amb nous reptes sobre la gestió documental de les administracions (depen dels països, però la majoria cap a finals de segle)

Client: els experts i investigadors i capa a finals del període les administracions i en pocs casos amb una vocació evident respecte els usuaris en general.

c) L'arxiver del segle XXI. Descobridor del món i de l'univers que l'envolta no des de la presencialitat en un espai / temps, sinó amb un entorn virtual, obert al món i atemporal. És el David o el Goliat de l'arxivística. Les funcions d'un arxiver esdevenen gairebé inassumibles en un sol perfil i s'accentua la tendència a la especialització respecte els 1000 anys de feina. L'arxiver ja no qüestiona de forma global quins són els seus clients i quins mecanismes s'han d'aplicar.

Missió: conservar, preservar i difondre el patrimoni documental i col·laborar i impulsar les polítiques de gestió documental en les organitzacions públiques i privades, incorporant òbviament els document electrònics.

Client: tot el món, públic i privat, presencial i virtual.

En aquest context, l'any 2012 ens situa en un escenari de projecció al món, de buscar eines que ens permetin accedir al món i al món accedir als arxius i als documents utilitzant un llenguatge comprensible i evident. Aquest punt és vital per poder respondre als interessos dels nostres clients.

Per assolir l'èxit cal despullar-nos i treure'ns de sobre allò que l'arxiver del XIX i XX pensaven, i que si em permeteu la indiscreció, es pot definir com la visió egocèntrica de l'arxiu, l'arxiver i el document. Aquest sentiment, aquesta realitat pròpia fins fa 4 dies xoca directament amb les necessitats dels sistemes d'informació actuals que no parteixen de l'arxiver com a centre del món ni de l'investigador expert com a únic client de l'arxiu, sinó que aposten per models d'informació basats en els usuaris en sentit ampli.

Els reptes són tants que no podem perdre el temps qüestionar-nos aquesta realitat. El document té un nou aparador, un nou espai en el món virtual i, molt important, un potencial infinit. Fins ara, aquesta reclusió dels documents als arxius ens ha fet poc visible en el millor dels casos, perquè en moltes poblacions som invisibles del tot. L'arxiver ha de disposar d'eines, però ha d'estar convençut d'aquesta evidència, però no reconeix-la és el primer pas a per seguir sent un arxiver del XIX o del XX, però en cap cas seguir el camí de l'arxivística moderna.

Com en qualsevol negoci, si NO coneixement bé el producte i els clients estem abocats al fracàs i no servei allò de que som cultura i som diferents. Tenim uns productes clars i molt definits que estem millorant dia a dia organitzat, descrivint, restaurant i digitalitzant fons i documents i uns clients sobre els quals tenim informació parcial. Cal posar l'accent en aquest usuaris i clients dels arxius en sentit ampli i definir les estratègies atenent a la diversitat de clients dels arxius, tant per necessitats com per sistemes d'accés. Ara tenim pistes, algunes dades que ja ens mostren que em de re orientar algunes polítiques a un format més obert i que garanteixi el dret que té qualsevol ciutadà a accedir a la cultura d'una forma eficient i amb qualitat.

Els arxius no poden estar al marge d'aquesta realitat, agradi o no, els nostres clients ja no són només els investigadors o genealogistes i això implica que s'han de generar polítiques orientades a donar un servei a qualsevol tipus d'usuari, sense discriminació i a través de qualsevol canal, presencial o remot. I en conseqüència, les eines de les quals parlarem en propers articles ja no poden ser pensades per especialistes o experts, sinó per qualsevol ciutadà, fàcils d'usar i seguint els paràmetres que les eines d'accés a la informació per Internet incorporen. Evidentment, deixant com opcions per experts altres possibles funcionalitats que no han de desaparèixer, sinó coexistir. Els arxius tenen un client clar, el món, sigui expert o no, públic o privat, estigui a la sala de consulta o a 2.000 quilòmetres.