En
el món digital els recursos esdevenen gairebé infinits. L'allau
constant de plataformes de difusió, llenguatges de comunicació
entre aquestes i una infinitat d'objectes digitals de referència
aporten molta informació, però també certa confusió. Hi hauria
una triple reflexió. Primer, penso que cal facilitar molt més
l'accés a la informació i documentació, estiguin on estiguin
dipositades (arxius, biblioteques, museus, etc.) i, per cert, fer-ho
amb una doble òptica: d'usuari accidental i d'usuari expert, sense
discriminar a ningú. Segon, no es tractaria tant de donar una
resposta infinita sinó de poder seleccionar aquella informació
pertinent que li pot ser d'utilitat a l'usuari final. I aquesta sí
que és una responsabilitat dels diferents agents culturals que
participen en la difusió i posada en coneixement del patrimoni. Hi
hauria una responsabilitat inherent en els responsables dels sistemes
d'informació, especialment en els públics, de facilitar un accés
als continguts basats en diferents lògiques de cerca i i interessos.
Aquesta darrera reflexió ens porta al tercer punt, facilitar aquest
accés dual i per capes a la informació i documentació a qualsevol
tipus i perfil d'usuari sense centrar-se només en l'expert i
abandonant al ciutadà que accidentalment busca informació en els
arxius o viceversa.
Els
sistemes d'informació existents aporten, sens dubte, informació i
documentació que els usuaris poden trobar sense massa dificultats si
fan una navegació més o menys lògica. En el món dels arxius,
només introduint la paraula “arxius” al cercador de Google
aparèixer uns 9.410.000 resultats, òbviament per les diferents
accepcions del nom 'arxiu'. Però la importància no pot ser la
quantitat, sinó la qualitat dels enllaços. El primer enllaç és el
de la Subdirecció General d'Arxius, però si naveguem en les
primeres pàgines podem entrar en les pàgines d'altres arxius
d'arreu de Catalunya com el de Barcelona, el de Protocols o el del
servei de Ciències per citar-ne només 3. Si anem a les 5 primeres
pàgines de Google, trobem el conjunt d'arxius catalans,
universitaris, municipals, fundacions, etc. Per tant, crec que en
aquestes pàgines es reuneix la qualitat dels arxius catalans i la
seva representació a Internet.
Però
aquest allau indiscriminat d'informació s'ha de veure equilibrat per
lògiques de cerques basades en les necessitats dels usuaris i de la
pròpia institució. La lògica està portant a la societat i,
especialment al món de la cultura, a oferir productes més
corporatius i integradors que facilitin als ciutadans un accés
racional a la cultura incorporant un element que en el món real ja
existeix des de fa anys, però que en el món digital cal matisar i
evolucionar positivament. Aquest fenomen no és altre que a les
institucions culturals, i parlo especialment dels arxius, s'adrecen
perfils molt diversos d'usuaris. Uns experts i molt entrenats en els
sistemes d'informació que disposen els arxius (i parlo no només
dels programaris de cerca d'informació, sinó ús d'inventaris,
coneixement de la documentació, la seva organització,
classificació, etc.) i, un altre perfil d'usuari que sense ser
accidental està interessat puntualment en algun tema relacionat amb
els arxius i la documentació que tenen dipositada. Per tant, aquesta
lògica informacional ens hauria de dirigir a propostes que facilitin
un accés progressiu als continguts culturals, vàlida per qualsevol
ciutadà i administració i per qualsevol interès. Perillosa l'opció
de discriminar l'accés per nivell d'expertesa que en alguns entorns
s'ha proposat. Considero que les eines tecnològiques actuals
permeten un accés progressiu i intel·ligent a la informació sense
deixar a ningú fora de l'abast cultural en el món dels arxius i no
podem seguir mantenint el discurs d'exclusivitat dels clients dels
arxius que fins fa uns anys es tenia.
Conclusions
Els
diferents agents implicats en la conservació, preservació del
patrimoni cultural han de planificar polítiques que portin a la
pràctica una difusió sense límits i sense perfils d'accés a la
informació. No tenim cap argument arxivístic o tecnològic per no
executar una política de difusió del patrimoni que utilitzi els
màxims de canals possibles que vol dir presencials i no presencials
i afecti al màxim d'usuaris potencials que no són més que tota la
societat. Qualsevol altra reflexió semblaria anacrònica i
evidentment portaria al món dels arxius a una situació de pèrdua
dels objectius essencials d'aquests.
Els
clients dels arxius ja no són només els investigadors i
historiadors, sinó tota la societat que té en els arxius uns
referents importants per a múltiples interessos que van més enllà
de la cerca històrica. En aquesta línia, i els diferents agents
culturals s'han d'oblidar de discursos anacrònics que idealitzaven i
mantenien al investigador en un pedestal d'exclusivitat deixant a la
resta del món en una situació d'abandonament. Encara passa en
alguns centres, no ho nego, però cada vegada més és un element
crític que tendeix a desaparèixer per convicció dels responsables
directes (direccions dels centres) o per les polítiques de la
institució. I això s'ha de traduir en una carta de serveis amplia
que posi a l'abast de la societat la informació, ja sigui per
experts investigadors, per ciutadans interessants en buscar un record
familiar, un grup d'estudiants que fan un treball o l'administració
que busca una factura antiga per justificar uns pagament, per
exemple.
Els
límits de l'arxivística, en relació a l'accessibilitat dels fons i
documents (i cada vegada més l'accés als documents digitalitzats),
els posa la pròpia arxivística. És evident que hi ha una qüestió
de recursos per poder posar en línia o no, però el fons i la
responsabilitat depèn en última instància dels arxius que tenen el
patrimoni i amb les seves polítiques, a petita o gran escala, poden
posar-lo a l'abast dels ciutadans. I quan parlo de posar el patrimoni
a l'abats dels ciutadans hem refereixo tant a donar un accés als
instruments de descripció amb cercadors comprensibles per qualsevol
ciutadà com associar cerques de documents digitalitzats que sí,
entenc, tenen un component tecnològic i econòmic diferents i que
formaria part d'un altre debat.
Però
en tot cas, els arxivers tenim la responsabilitat de donar accés a
la informació sense restriccions per nivells de conteniment de la
matèria o dels sistemes d'informació existents. Donem un accés de
qualitat presencial i a través d'Internet i això ens farà més
forts i essencials en una societat on la informació i el coneixement
és un valor estratègic.
