GRAN Crònica Menuda de la Ciutat de Berga

La Crònica Menuda de la Ciutat de Berga de Mossèn Armengou és un dietari minuciós del dia a dia de la vida a Berga i el Berguedà durant quasi 30 anys. Els fets són explicats amb precisió i senzillesa narrativa, cosa que permet assolir dos objectius claus al meu entendre. Primer, conèixer allò que passava en cada moment en un temps que camina de la postguerra a les pinzellades de democràcia (en ocasions es comenta que fins hi tot ho redacta amb més coneixement que els propis actors, ja que havia rebut la informació per diferents vies i l'havia contrastat amb certa rigorositat). I segon, explicar-ho a tothom, a tots els berguedans sense limitacions lingüístiques o complexitats narratives. Tal com explicava en la presentació Mossèn Climent Forner, 'La crònica menuda de la Ciutat de Berga, és de Berga i els berguedans i de ningú més...'.

Arxiu comarcal Berguedà:

• Abast cronològic: segles XIII-XX
• Metres lineals: 1.320 ml (1,3 Km)
• Fotografies: + 200.000
• Documentació digitalitzada: 193.000 docs
• Hemeroteca digitalitzada: 20.150 pàgines

  http://cultura.gencat.cat/arxius/acbr

Josep Armengou i Feliu va néixer a Berga pels vols de 1910. Home de lletres, el podríem definir com un eclesiàstic berguedà amb una mirada sòlida sobre una Catalunya que hauria de viure, durant els anys de la seva vida, moments crítics i a l'hora moments de màxim efervescència i vitalitat. Apassionat escriptor i músic, serà recordat per molts motius, però n'hi ha que amb el temps i des de la distància i desconeixement del que escriu és vital: defensor de Catalunya i de la nostra identitat coma poble en temps de màxima complexitat política, sense por de parlar i escriure tot i els estrets marges que durant la postguerra es varen instal·lar respecte les llibertats fonamental com la d'expressió o pensament. Mossèn Armengou morí a Berga l'any 1975, ad portas d'una nova etapa de la Catalunya que tant estimava.

Sobre l'obra i el seu contingut es pot aprofundir a partir de les dades que apareixen en el tríptic sobre la presentació que trobareu en la pàgina WEB de l'Arxiu comarcal del Berguedà ( http://cultura.gencat.cat/arxius/acbr ), però paga la pena fer-ne alguns comentaris. Hom podria pensar, quan es planteja aquesta obra, que es imprescindible utilitzar una clau estrictament berguedana per gaudir del llibre. La realitat fa veure que si bé té un lligam ineludible amb el món berguedà, podem extreure mil reflexions d'abast nacional i, si em permeteu, mundial. Des de la defensa d'un catalanisme en temps molt difícils, perseguit i assetjat constantment fins la seva creença en el sacerdoci i una passió per la música. I en aquest sentit, les publicacions que va escriure durant la seva vida han estat lligades a la música, a la cultura (Patum, Santuari de Queralt, Berga,..) i Catalunya. En aquest darrer concepte m'agradaria destacar una obra contundent i de màxima actualitat com és 'Justificació de Catalunya' (1955). Obra clau per entendre el pensament de postguerra i, especialment, el pensament i reflexions d'aquells que des de diferents posicions varen platejar una base ideològica que durant els durs anys de franquisme aniria arrelant i influint en el conjunt dels catalans. Probablement s'hagi d'entendre en la línia de continuïtat d'altres aportacions claus per la política catalana com poden ser 'La Tradició catalana de Torres i Bages' (1892), 'La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba' (1906) o el 'Nacionalisme i Federalisme d'en Rovira i Virgili' (1917). La proposta de la Justificació de Catalunya és un document emmarcat en una època d'extrema duresa contra Catalunya i com exposa Jaume Fargell en el pròleg, 'el nacionalisme de mossèn Armengou neix, fonamentalment, de la tragèdia i es defineix per l'antítesi, per la contradicció, per la contemplació dramàtica i prioritària de l'antagonisme històric de Catalunya. D'Espanya, com a realitat impeditiva de la realització nacional catalana'. I dit en aquest moments, a finals del 2012 i amb tot el que s'està coent, algú pot negar la seva vigència ?

I una nota sobre el títol de l'obra. El títol exacte era Justificació del nacionalisme català, perquè Catalunya no necessita justificar-se. Un poble, pel sol fet d'existir ja resta justificat; és a dir, la seva existència és la proba de la seva justificació.

La presentació

La Crònica Menuda de la Ciutat de Berga es va presentar el divendres 21 de desembre de 2012. Tot just desprès d'una breu conferència en la sala petita del Pavelló de Suècia (on està situat l'Arxiu comarcal del Berguedà) sobre la Fi del Món, es va presentar la desitjada crònica menuda. La fi del món no es va produir, però sí la presentació en majúscules d'una crònica que relata el dia a dia dels berguedans des de l'any 1948 fins el 1975 amb un detalls de precisos de fets i esdeveniment, amb una fina literatura i amb l'indestriable valor ideològic de Mossèn Armengou en la defensa, entre d'altres causes, d'una Catalunya lliure.

L'acte va ser un èxit, més de 150 persones, i un ponents amb uns discursos treballats i carregats de contingut i significació que sempre ajuden a fer de l'acte una cosa més que la presentació d'un llibre. I aprofito per remarcar la direcció de l'acte d'en Xavier Pedrals qui desprès d'aquest periple ha tingut una merescuda recompensa i suport de tots els participants, polítics i gent del berguedà.

El manuscrit original ocupa unes 1.500 pàgines en una lletra minúscula, el conjunt està repartit en tres volums. L'edició d'un llibre amb 2 volum i més de 1.000 pàgines suposa un repte de coordinació important. El llibre forma part de la Col·lecció Arxius i Societat de la Subdirecció General d'Arxius i Museus (Departament de Cultura ) que es va iniciar l’any 2006 amb el llibre ‘Ramon Vinyes: un home de lletres entre Catalunya i el Carib’ que explica la història del ‘Sabio Catalan’ que parlava Gabriel García Márquez. Per tant, el primer llibre i el darrer (setè) estan vinculats al Berguedà i tenen en l’arxiu comarcal el màxim impulsor.

El director de l'Arxiu comarcal, Xavier Pedrals, presentant l'acte

La crònica Menuda és un dietari manuscrit amb apunts de l’actualitat berguedana des de 1948 fins a 1975, que recullen notícies i valoracions personals des de la mateixa Guerra Civil, i també valuoses notes de política general. En clau berguedana, deixa testimoni de cada fet significatiu, del que sovint s’expliquen antecedents, biografies dels protagonistes, història de les entitats que hi intervenen, etc. Mossèn Armengou era conscient de viure una època de foscor, de la que calia transmetre un record pel futur, per a facilitar la comprensió de l’època que li va tocar viure. Tot i la seva limitació a la vida berguedana, molts aspectes genèrics es podien viure de manera similar a molts llocs de Catalunya.

Part amb bessonada

Després de tant patiment en l'edició del llibre per la seva complexitat de transcripció, mecanografiat i revisió, el ponent Mossèn Climent Forner, amb un discurs brillant i eloqüent, va qualificar la presentació com a part per cesària amb 2 sants barons com a resultat. Realment la publicació ha estat complexa i llarga, però la tenacitat i professionalitat de tots els implicats en l'edició d'aquest llibre ha fet que el camí, si bé una mica llarg, fos segur i consistent. I si em permeteu, així s'haurien de construir els camins, ferms i sense febleses per preses innecessàries.

L’edició de la Crònica Menuda de la Ciutat de Berga representa un treball de molta precisió lingüística al requerir una transcripció, mecanografiat i revisió molt acurada del contingut intentant garantir la màxima fidelitat de la redacció inicials i contrastants topònims, onomàstics, etc. El calendari de treball que es va dissenyar tenia l'objectiu d'editar la Crònica Menuda de la Ciutat de Berga, amb la necessària implicació i participació de l'Ajuntament de Berga, Departament de Cultura i Arxiu comarcal del Berguedà. Les tasques essencials són:

• Transcripció del contingut de la crònica menuda.
• Correcció lingüística.
• Mecanografiat.
• Revisió de onomàstics, toponímics, etc. Complexa pel gran volum de dades relacionades amb persones, espais, fets històrics, etc.
• Revisió del conjunt de l’obra i edició.
• Galerades: revisió final amb elements de maquetació i edició final del llibre.
• Impremta i distribució.

Les cites més destacades

Algunes cites que penso són interessants en el discurs de Mossèn Climent Forner: 'La crònica menuda de la Ciutat de Berga, és de Berga i els berguedans i de ningú més...' i, referint-se a una cita de Justificació de Catalunya,' el valor del particular ens fa més universals'.

'I no oblidem que tota coacció, tota explotació nacional i social, ha estat exercida en el nom d'Espanya, el mite sagrat. Per això no pot haver-hi a Espanya una revolució que mereixi en nom de tal, sense fer esclatar prèviament el mite'. (Justificació de Catalunya, 1958)

'El fet innegable que els Països Catalans, com altres països ibèrics, siguin una colònia d'Espanya, ocasiona una conseqüència gravíssima: no és l'explotació d'una classe sociual per un altra clase social. És l'explotació d'un poble per un altre poble' (Justificació de Catalunya, 1958)

En Jaume Fargell en el pròleg de la Justificació de Catalunya en l'edició de 1979 referint-se a les consideracions d'aquest llibre: 'aquests i molts altres conceptes són d'una actualització imperativa, ara, amb el retorn de les formes democràtiques, a nivell de l'Estat espanyol, fet que, certament dulcifica, però que no resol la realitat de l'ocupació dels Països Catalans.'

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Armengou_i_Feliu

http://cultura.gencat.cat/arxius/acbr

Idees per un anàlisi polièdric de les meres fotografies

En la taula rodona de les 12è Jornades Varés s'ha obert un interessant debat sobre el concepte de mera fotografia i els drets d'autors associats a les imatges. Aquest és un tema no resolt de forma taxativa i que genera no poques discussions i 'confusions' a l'hora de donar accés als fons fotogràfics. Des de l'argumentari jurídic que desenvolupa la Llei de la Propietat Intel·lectual en el sentit que les obres són un objecte elaborat a partir d'un acte creatiu i/o intel·lectual, aquelles fotografies en les quals no s'incorpora aquest element creatiu no haurien de ser protegides,si més no, en les mateixes condicions que exposa l'esmenta llei per les obres d'autor.

Mera fotografia d'un grup d'arxivers realitzada des d'una PDA

La taula va comptar amb la participació d'en Jordi Lluís FORGAS, jutge, Pep MATAS, advocat i arxiver, Lluís SALOM, membre del Sindicat de la Imatge UPIFC i Joan BOADAS, Director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)

Punt clau: la problemàtica de la consideració de mera fotografia i la seva relació amb les obres de creació que exposa la Ley de la Propiedad Intelectual per a la seva 'protecció'. Si considerem totes les fotografies obres d'autor, s'assignaran uns determinats drets i si pel contrari discriminem entre mera fotografia i fotografia artística, aplicarem uns barems i criteris per a cada classificació.

El concepte: segons diccionari 'mera' significa pur, sense mescla d’altra cosa. Per tant, hem de considerar el concepte de mera fotografia com un sinònim d'aquella fotografia sense aportació creativa, simplement realitzada sense incorporar un element preconcebut de caràcter artístic, cultural o intel·lectual.

Les opinions professionals

# Lluís Salom. No compateix la idea de mera foto. “Si la fotografia es fruit de l'intel·lecte, s'ha de protegir i si no, no és necessari”. I com a fotògraf aporta una queixa sobre la cessió de drets d'autor que demandes diferents administracions quan un fons ingressa en un arxiu. Però, alerta perquè els costos de conservació, tractament i difusió del fons fotogràfic que assumeix l'arxiu són elevats i no disposar dels drets és com negar l'única possibilitat de finançament, i de forma parcial, d'aquestes funcions de conservació i difusió) # Joan Boadas. “La gran complexitat de fer coincidir interessos dels autors, gestors de patrimoni i gestors fotogràfics genera dificultats a tots els implicats”. Realment, i aprofitant les indefinicions legals, cada agent implicat en el procés pot construir una justificació propera als seus interessos. # Jordi Forgas. Fa una argumentació contundent en 2 eixos: “La llei protegeix obres de creació o artística, res mes” i “Els tribunals fan resolucions cas per cas, les sentències sempre defensen la idea que si no hi ha indicis de creació i personalitat de autor no s'ha d'assignar drets autor”. Però al meu entendre apareix un punt crític en el seu plantejament: Els jutges han de decidir si una fotografia és artística o creativa ? o no haurien de demanar peritatge tècnic i expert com fan en altres deliberacions ?. Qui ha de determinar la originalitat creativa entesa com aquells elements de personalitat de autor en la seva obra? Penso que el jutge no és un expert en art ni en fotografia i determinar si una imatge és una obra de creació amb valor artístic o una mera fotografia s'escaparia bastant de les seves atribucions com a jutge. # Josep Matas. Planteja un nou marc de classificació de les fotografies per definir un marc legal sobre els drets d'autor que es poden derivar. Nivells fotografia segons Matas:

1 nivell, fotògraf professional

2 nivell, mera fotografia. Es requereix citar autor

3 nivell, fotografia que fa qualsevol ciutadà i que no hauria de tenir drets perquè no es una activitat professional.

CONCLUSIONS 

Quan en Josep Matas exposa que no confia en renovar la LPI perquè els polítics no tenen interès en fer-ho, deixa entreveure que el problema seguirà existint i generant diferents sentències en funció del jutge que instrueixi cada cas. Si el jutge té una alta sensibilitat artística, potser serà més favorable a considerar les fotografies com obres d'art i aplicarà els drets corresponents a l'obra. I al contrari, si el jutge és menys donat al món de l'art la considerarà mera fotografia i restarà els drets que s'haguessin pogut associar en cas d'haver-se considerat una obra de creació.

Aquest fet és molt important perquè tot i anar tancant el cercle sobre el concepte de mera fotografia i les seves implicacions respecte els drets d'autor associats, un marc legal tant subjectiu, interpretable i variable no ajuda a definir polítiques als arxius ni als professionals de la fotografia. A més, si visualitzem el sector professional en un sentit ampli veurem que els propis fotògrafs exposen diferents arguments sobre si una fotografia és o no obra de creació. Hi ha fotògrafs que reivindiquen que no son artistes, sinó que simplement retraten la realitat. Aleshores, és impossible demanar al dret que determini quan és fotografia artística perquè el mateix col·lectiu discrepa i ho percep de forma diferent.

Hi ha un altre aspecte que és molt important i des del sector arxivístic no podem perdre de vista. Quan parlem d'ingressar un fons o col·lecció, els de drets autor són un punt important, però també els costos de conservació, tractament i preservació que tenen els arxius. És a dir, quan costa tractar un fons fotogràfic de 30.000 negatius, 90 plaques de vidre i 12.000 positius. Ingressar un fons fotogràfic pot ser un problema per l'arxiu pels costos associats, especialment per aquells de tractament i preservació del fons. Per tant, la cessió de drets compensa en molts casos els costos associats a conservar el fons.
 

En resum, mentre la legislació sigui interpretable i permeti diferenciar entre fotografia artística i mera fotografia, atribuint diferents nivells de protecció respecte els drets d'autor, els arxivers seguirem sense disposar d'un marc clar. I si són els jutges qui han de determinar la creativitat d'una fotografia per diferenciar-la de la mera fotografia, la subjectivitat serà present en cas d'haver de portar algun cas al jutjat.

No obstant, jornades sectorials com les Vares i altres i la pròpia jurisprudència que s'està creant al respecte, han de servir per fixar uns principis bàsics en els arxius i els serveis jurídics de les administracions. Demanar un protocol d'actuació és lògic, elaborar-lo complicat donades les indefinicions i subjectivitats de la LPI. Més quan els propis jutges admeten que actuen cas a cas.

ÈXIT TOTAL: Cursa Jean Bouin i VI Jornades Arxivers sense Fronteres coincideixen en l'èxit de participació i implicació.

Som un país actiu, amb gran capacitat de generar activitats esportives, culturals, socials...i, d'alguna manera, aquesta energia ens reforça la nostra pròpia identitat. Un poble que pensa és molt important, un poble que té una sensibilitat per la cultura i per protegir el patrimoni. Però si li sumem un poble que genera gairebé infinites activitats esportives, el resultat és un poble amb una ment sana, clara i amb un esperit obert, solidari i esportiu.

 

Hi ha esdeveniments que mostren l'impuls de la societat en tots els seus àmbits, des de les vessants més esportives i d'oci fins aquelles que representen un creuament entre la cultura i la solidaritat. Els dies 16 i 17 de novembre s'han celebrat la VI Jornades d'AsF que han tractat la relació entre tres conceptes, arxius, identitat i exili i tot just el diumenge 18 ha tingut lloc la 89à cursa Jean Bouin, una clàssica que arrencava l'any 1920 i mostra aquest esperit esportiu d'una nació.

I què relaciona la Jean Bouin amb unes jornades d’arxivers sense fronteres ? Doncs penso que més coses de les que pensem a priori. Això sí, em permetreu certes llicències perquè comparar un 'acte' que aplega a més de 16.000 persones amb un altre que ho fa sobre unes 100 no pot tenir una comparació lineal. Segur que hi ha més punts de coincidència, però aquests 4 representen, al meu entendre, eixos essencials en el desenvolupament d'esdeveniments d'aquestes magnituds.

Organització. L'equip organitzatiu d'unes jornades, tant en la vessant purament organitzativa com en el comitè científic, ha de tenir un generós esperit constructiu, respectar que la fi és important, però els camins s'han de fer de forma sòlida entre tots. Tant l’equip que organitza una cursa amb més de 15.000 participants com l'equip d'unes jornades tècniques que n’aplega 100, té la necessitat de disposar de persones clau en cada vessant organitzativa.

Un bon lideratge és imprescindible, però entenent líder com el professional o professionals que a més d'aportar el seu coneixement, experiències i qualitats, són capaços d'organitzar a la resta, generant un ambient de complicitat vers l'objectiu, gestionar 'humilment' les incidències i fer que tots els membres de l'equip puguin aportar el màxim i se sentin partícips d'allò que hom ha considerat l'objectiu essencial. Aquest objectiu acostuma a ser l'èxit de la jornada o esdeveniment en relació a l’assistència de públic, de qualitat dels continguts, grau d’acolliment dels objectius fixats per la pròpia organització i gestió de les incidències.

En un acte els problemes esdevenen reals quan no hi ha solució (una bona organització també implica un anàlisi de riscos i detectar quins punts són més crítics pel correcte funcionament de l'acte; és a dir, disposar i fer públic a tota l'organització d'una relació de punts crítics amb el repertori de solucions). Sempre he pensat que quan s'organitza un acte, des del més petit fins el més gran, cal ser conscient que apareixeran problemes. En aquest sentit, hi ha gent que no serveix per organitzar actes o esdeveniments perquè fan del problema, el problema. Porto organitzant actes i activitats des de que tinc 18 anys, des d'esquiades amb 100 nois d'institut fins sortides culturals amb usuaris de totes les edats i detecto de forma natural els aspectes que envolten els esdeveniments com la Jean Bouin o un congrés. Però en tots els casos, l'esperit ha de ser que si un problema no els tenies previst, cal actuar fredament i buscar la solució més eficaç. Cal tenir un repertori de solucions, una ment oberta i saber escoltar als membres del teu equip per buscar solucions a situacions que a vegades semblen molt crítiques.

I des d'aquest sentit, tant la jean bouin com les jornades d'AsF representen un repte organitzatiu important amb les diferents magnituds i que s'han resolt amb excel.lència. Les Jornades d'AsF, a més, pel coneixement més directe que tinc dels organitzadors i les circumstàncies han estat del tot exitoses. Per tant, felicitar a l'equip del comitè organitzador i científic perquè amb els recursos de què disposen han organitzat una jornada sense fisures i amb molt bona acceptació per part dels assistents.

Contingut. Un element clau per l'èxit d'un esdeveniment és garantir que el contingut serà interessant i generarà una demanda entre els col·lectiu al qual s'adreça. La Jean Bouin no cal dir que genera una expectativa clara i definida sobre el conjunt d'esportistes d'aquest país i de fora. Proposa un recorregut / contingut molt interessant i agradable, permet corre per carrers emblemàtics de Barcelona com són la Gran Via, Passeig Colom i Paral·lel per acabar davant la Font de Montjuïc. En el cas de les Jornades d'AsF sobre arxius, identitat i exili el contingut ha estat molt interessant i representa una vessant de solidaritat professional i humana del sector arxivístic. 

Aspecte, aquest, que lliga perfectament amb l'esperit d'una cursa o activitat esportiva en la qual, fora dels terrenys més professionalitzats, ens trobem amb un esperit solidari i que genera amistats allà on altres camins no ho farien. A dalt d'un cim o en la marabunta d'una cursa, el respecte pel conjunt i la reducció de la individualitat com el màxim valor són arguments més que suficients per poder traçar una línia entre l'esport i les activitats que desenvolupen organitzacions com AsF o, en general, associacions de professional 'sense fronteres'.

Implicació. Els professionals s'han d'implicar per mantenir la seva professionalitat, no poden viure al marge del que està passant. En aquest sentit, penso que quan una professió genera una organització no governamental i es capaç de treballar objectius que com a tal té, és l'element que demostra la modernitat i maduresa de la professió en aquell país. Així, el cas d'AsF representa per la professió d'arxivers i gestors documentals una porta de solidaritat amb altres pobles que requereixen suport. I ho fa de forma solidari, amb un elevat grau d'implicació dels professionals que miren com es pot ajudar a d’altres amb les eines que tenim, amb generositat i sense demanar contraprestacions. 

Com la implicació de tots els voluntaris i organitzadors de la Jean Bouin que són una part vital per l’èxit d'una cursa que fa moure més de 35.000 cames al llarg de tot un matí per una ciutat com Barcelona. Sense aquest implicació ni les VI Jornades d'AsF ni la Cursa Jean Bouin haguessin arribat a la meitat de l’èxit que penso han tingut. I en aquest sentit només es pot felicitar als responsables i a tots els que hi ha participat en la seva organització.
 

Per tant, un acte ha de comptar amb un equip d'organitzadors motivat i amb un alt grau d'implicació i, a més, presentar uns continguts atractius i que donin resposta a les inquietuds esportives o culturals o professionals dels ciutadans a qui s'adreça l'acte. I una recomanació per als professionals dels arxius, hi ha la possibilitat de donar suport a altres professionals d'arreu del món que estan en circumstàncies crítiques i diferents a través d'organitzacions com AsF i si volem ser solidaris, 'facta non verba'.

DRET DE CONQUESTA: una realitat a l'Europa del 2012

Quan el passat dijous 4 d'octubre de 2012, la Comissió de la Dignitat, en veu d'en Pep Cruanyes, expressava la seva voluntat de demanar el retorn dels documents municipals que encara estan en el falsament anomenat 'Arxiu de la Guerra Civil' de Salamanca, vaig pensar profundament en la contundència de l'expressió 'dret de conquesta' aplicada en una societat que es considera democràtica i moderna.

L'any 2012, a Catalunya, Espanya, Unió Europea,... en el món suposadament civilitzat, encara hi ha serrells pendents de resoldre del passat més trist de la nostra història comuna. No entraré en un debat polític, nacional o social, prefereixo centrar-me en un discurs arxivístic, tot i que no és fàcil fer l'abstracció.

Què és el dret de conquesta ?

Segons WIKIPEDIA: és el dret d'un conqueridor d'un territori pres per la força de les armes. Tradicionalment era un principi de dret internacional que en els temps moderns ha anat desapareixent progressivament fins a la seva prohibició després de la Segona Guerra Mundial, quan el crim de la guerra d'agressió va ser codificat per primera vegada en els Principis de Nuremberg i a continuació per les Nacions Unides en la Resolució 3314.

Ergo, va desaparèixer desprès de la II Guerra Mundial, no ? El següent vídeo mostra gràficament el significat real del dret de conquesta aplicat al món dels arxius.

http://www.youtube.com/watch?v=Lg-0QUifVoY

Els tancs són l'argument del dret de conquesta

Què reclama la Comissió de la Dignitat ?

De forma simplificada reclama, novament, allò que la Generalitat de Catalunya i molts municipis i persones privades porten reclamant des de fa anys a l'Estat Espanyol amb un èxit més o menys variable. Però per ser precisos:

• En relació a la documentació municipal que estava fora de la Llei 21/2005 de forma explícita, es pot considerar de forma implícita en una interpretació oberta de la llei i en cas contrari, s'ha de reclamar directament per part dels ajuntaments com titulars i propietaris legítims dels documents.
• Retorn de la documentació de la Delegació del Govern a Barcelona. Es van recuperar alguns documents en la 1a Fase a la tardor del 2010. En un primer moment, la Delegació del Govern va negar-se repetidament a fer el retorn, però la pressió institucional va forçar aquest retorn de documentació a alguns ajuntament catalans. No obstant, es desconeix si existeix més documentació ja que la delegació de Govern va negar l'accés ala resta de l'arxiu.
• Retorn dels 300 lligalls pendents. Encara queden per tornar 300 lligalls de la 2a Fase de retorn i que estaven inclosos amb les accions derivades de l’aplicació de la Llei 21/2005 de retorn.
• Sobre l’Arxiu de la Corona d’Aragó aplicar la disposició addicional tretzena de l’Estatut d’Autonomia que parla de fons propis i comuns amb altres territoris.

Roda de premsa de presentació reclamació retorn documentació municipal per 
part de la Comissió de la Dignitat, representants dels ajuntaments i del Departament de Cultura

Què s'ha fet ?

La Llei 21/2005 prèvia un retorn progressiu de la documentació amb una serie de condicionants que no venen al cas, però que ha pagat íntegrament Catalunya. Per les negatives reiterades del Govern espanyol quedaven fora d'aquesta Llei la documentació municipal. Entenc que es va considerar que una vegada finalitzada la primera fase, el següent pas afectaria a aquesta documentació. Tot i que en l'objecte es preveuen línies dinterpretació: 'la restitució dels documents i efectes confiscats a Catalunya per la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents creada en virtut del Decret de 26 d’abril de 1938'.

No obstant, el camí, tot i disposar d'una Llei aprovada pel Congrés del Diputats d'Espanya i, no menys important, un Estatut de Catalunya que també donava arguments respecte el patrimoni documental català, ha estat complexe, ple de barreres, paranys i tota mena d'obstacles per facilitar un retorn normal, just i democràtic. No cal dir que des de l'any 2005 ha passat molt temps i encara resten pendent el retorn d'una part final dels lligalls de la primera fase. Un trasllat i treballs que en 1 o 2 anys hauria d'haver estat més que tancat, s'ha prolongat més de 7 anys i encara resta pendent una part.

Per tant, lluny de donar per tancat el retorn, tenim un escenari d'insistència en les reclemacions previstes en la LLEI 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola i de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica. («BOE» 276, de 18-11-2005.)

Però també, i no menys important, valorar el conjunt de documentació catalana que no quedés clarament reflectida en la llei i que cal reclamar com seria el cas de la documentació municipal.

Què vol dir el dret de conquesta aplicat a arxius?

Conceptualment hauria de ser un concepte en desús i sense cap aplicabilitat en una societat moderna i democràtica. No obstant, és una terminologia utilitzada per alguns interessats per justificar que allò que es va 'robar' durant la guerra o postguerra està legitimitat per un dret de conquesta. Vaja !!! Com quan els espanyols anaven a roba or i metalls preciosos a l'Amèrica precolombina. És da dir, el dret de robar, espoliar que donen els tancs i les armes.

Per ser justos cal dir que aquest concepte no s'utilitza per tota la part 'no catalana' del procés, només per aquells més sectaris i que han intentat instrumentalitzar aquest dret de retorn del patrimoni documental i portar-lo a la vessant política, nacionalista i de confrontació Espanya versus Catalunya.

Finalment, una reflexió, després de la II Guerra Mundial es van retornar progressivament els documents a les forces vençudes tot i la crueltat i virulència de la guerra. A Espanya, 72 anys després encara no s'ha resolt del tot.

Reflexionar per millorar: dels arxius a la muntanya..

Què ? El dia a dia d’un arxiu és del tot complex, en ocasions hiperactiu i, normalment, les accions i tasques adquireixen una velocitat que no permet fer abstraccions o aturades tècniques. Aquesta acostuma a ser la norma, la realitat i més en els temps que corren. Així, reflexionar i pensar sobre allò que fem, com ho fem, perquè ho fem o, no menys important, sobre allò que no fem esdevé un repte difícil i, en alguns casos, gairebé impossible. Fent un símil amb les aturades tècniques en el sector de la pesca, podríem convenir que una aturada o ‘reducció’ tècnica en el sector arxivístic hauria de permetre i facilitar la incorporació de noves idees, projectes i iniciatives que desenvolupin la professió en general i aquells projectes vinculats amb l’arxiu en concret. Tot plegat per posicionar l’arxiu com un valor en constant adaptació als canvis, analític amb el mercat, el producte i la interacció amb els clients.

A on ? Feta aquesta primera anàlisi, sembla evident que reflexionar sobre allò que fem és imprescindible per evolucionar i millorar. I en aquest punt intervé el lloc. Fora dels tractats o propostes més metodològiques sobre la ‘reflexió col·lectiva’ d’un d’equip de treball o dels alts directius d’una organització, la meva proposta es basa en una abstracció, del grup, de les persones seleccionades o d’un sol component, en l’espai i en el temps que permeti un treball eficaç fora del context i l’entorn del dia a dia. Aquesta abstracció pot portar-nos a la muntanya, a una cela de l’Abadia de Montserrat, al desert del Sàhara o a qualsevol lloc on desapareguin les inferències i la contaminació ‘mental’. És a dir, un lloc on l’objectiu de reflexionar sigui fàcilment assolible i tota la ‘performance’ potencií aquest objectiu. Pot ser en un espai més o menys acotat, però també pot ser útil desenvolupar-lo en espais oberts de muntanya que permetin una abstracció més genuïna. Però això va segons les persones i no es fàcil de generalitzar. Jo, personalment, escolliria un entorn de muntanya, aïllat i que permeti una reflexió tranquil·la, analítica, pausada i sense preses. La muntanya permet una doble abstracció, la del lloc de feina i la de la societat que ens envolta. A més, permet, en les dosi necessàries, fer una mica d’esport o, si no ens volem cansar massa, unes passejades que permetin alliberar la càrrega negativa i els prejudicis imprescindible abans d’iniciar una reflexió constructiva sol o amb grup.

Qui ? Ara que ja tenim el lloc, cal valor qui ha d’intervenir. Algunes tendències fixen en els caps o les ments pensants les persones escollides. Aquesta proposta parteix de la base que siguin els savis que existeixen en totes les organitzacions els que puguin guiar a la resta amb les seves aportacions. Personalment entenc que hi ha diferents esquemes que podem utilitzar i, probablement, dependran de factors com el tema de reflexió, l’impacte organitzatiu en l’entitat, nivell tècnic, etc.. En alguns casos probablement s’hagi de ser selectiu, però en molts altres podem incorporar al teixit humà d’una àrea o d’un arxiu que segur poden aportar experiència i coneixement i són, al meu entendre, una veritable font d’informació que ha de ser vital en el conjunt de reflexions. A més, des de la diagnosi fins a la proposta de línies d’actuació, ni la experiència ni el coneixement no és exclusiu i cadascú pot aportar una visió professional que permeti evolucionar, innovar i crear nous continguts i procediments de treball. Només hi ha una prerrogativa, ser positiu, constructiu, creure en l’equip de treball i disposar d’un catalitzador que sigui capaç de sintetitzar, concretar resultats i proposar accions de millora.

Sol o acompanyat ? Un sessió de reflexió professional, d’anàlisi crític de procediments, productes o resultats es pot desenvolupar individualment, acompanyat i ben acompanyat, però mai mal acompanyat. Aquesta seria una màxima quan ens plategem alguna acció de repensar conjuntament un tema. Sol o acompanyat ?, segons el què s’hagi d’analitzar o pensar, però si ha de ser en equip o grup, entenc com essencial una visió d’equip que incorpori un sentit constructiu i positiu de la reflexió. Al final, és cert que les decisions són responsabilitat de determinats caps en els diferents nivells organitzatius, però aquestes poden ser sòlides i basades en una reflexió conjunta o adoptades unilateralment. Les primeres tenen un impacte directe en el conjunt de l’organització perquè s’han generat a partir de la implicació de l’equip i comptem amb un alt nivell de participació en la decisió. En el segons cas, una decisió adoptada pel cap, pot ser més o menys ben rebuda per l’equip, però difícilment comptarà amb un suport tant fidel com la realitzada amb un cert consens i debat. Per tant, en la majoria de decisions és molt interessant que aquesta reflexió sigui conjunta. Al meu entendre, en molts casos disposar d’un punt de vista perifèric de l’equip de treball representa dos grans avantatges: primer, debatre conjuntament aquells temes claus de l’organització buscant el màxim rendiment del procés d’anàlisi i, segon, implicar a l’equip de treball en la pressa de decisions.

Què cal evitar? Hi ha uns quants aspectes que poden ser crítics en qualsevol procés de reflexió, especialment en els que impliquen a més d’una persona. Primer cal tenir clar que reflexionem per a millorar, no per consolidar les queixes i perpetuar accions perquè sempre s’han fet així. Partim de la detecció de mancances, però no en fem un castell inexpugnable, busquem com superar i millorar amb complicitats de l’equip. Segon, el grup seleccionat per participar en la reflexió ha d’incorporar components positius, adequats per a cada tema de reflexió i no tant positius perquè potser cal una visió més crítica, però el que no pot incorporar són els elements destructius perquè portaran al fracàs més absolut de la sessió.

Per tant, i molt com reflexió personal, és vital repensar el que fem, fer-nos una constant auditoria i ser innovador i creatiu a partir d’aquestes reflexions, no per improvisacions.

Jo, prefereixo una desconnexió a muntanya, on l’abstracció pot ser total i permet afegir al pastis de reflexió una natural connexió amb la natura que incorpora tranquil·litat i bones vibracions. Sol i acompanyat, segons el cas, cap problema.

Ara bé !!! amb un portàtil, si us plau.

Setmana Internacional dels Arxius: un èxit en creixement

El dia 9 de juny s’ha celebrat el Dia Internacional dels Arxius que en alguns entorns s’amplia en la Setmana Internacionals del Arxius. És una celebració que en els darrers anys ha esdevingut creixent en quan l’impacte tant en els sectors més vinculats a l’arxivística com en la societat en general.

 

Un dels elements que cal destacar és la implicació del conjunt d'arxius catalans, des de l'Arxiu Nacional, fins els arxius comarcals, municipals, diputacions i privats. Un èxit que en els darrers anys estan fent visible la feina de divulgació dels arxius. Els arxius estan superant el tòpic clàssic de ser centres de conservació del patrimoni per incorpora la difusió com un element estratègic més dels arxius. Aquestes noves línies estratègiques es visualitzen en els actes dels arxius durant aquesta setmana i mostren la voluntat de generar productes propers a la societat amb un ventall molt ampli de propostes d'activitats.

De les més de 100 activitats que s’han desenvolupat durant aquesta setmana, destacaríem una classificació d’activitats que podria seguir esquema:

• Jornada de portes obertes
• Exposicions
• Presentacions de projectes
• Inauguracions de nous espais
• Tallers i cursos de formació
• Projeccions de pel·lícules i documentals

Per destacar-ne alguna, la inauguració d’un arxiu com l’Arxiu comarcal del Baix Empordà representa una activitat central. Un equipament amb la finalitat de preservar, conservar, tractar i difondre el patrimoni documental d’àmbit comarcal incorporant a tal efecte un ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions esdevenint una institució promotora de la innovació i de la gestió del coneixement a la comarca del Baix Empordà. Aquest tipus d’arxiu d’última generació permeten conservar els documents amb un ús sostenibles de la energia que requereix per fer funcionar els sistemes de control ambiental; és a dir, incorpora sistemes i instal·lacions que garanteixin un control ambiental el màxim de rigorós amb els costos més sostenibles. Disposa d’amplis espais de consulta, de treball i de dipòsits amb una previsió de creixement.

Però també es poden trobar actes de cooperació com la Presentació del tractament i digitalització de l’Arxiu de l’Orfeó Català de Mèxic pel qual a través de l’Associació d’Arxivers sense Fronteres (AsF) s’ha organitzat l’arxiu físic i s’ha digitalitzat una gran part del fons que romandrà dipositat en el Repositori Segur del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I des d’aquest repositori, es podrà consultar a través d’Arxiu en línia, el sistema d’informació de l’Arxiu Nacional de Catalunya i la Xarxa d'Arxius Comarcals que recull més de 4 milions de registres i poc menys d’1 milió d’imatges.

El projecte de digitalització de les actes municipals de la Conca de Barberà va reunir a tots els alcaldes de la comarca, als quals es va lliurar un pen drive amb les imatges digitalitzades. En conjunt s'han digitalitzat 226.5332 documents que suposen unes 7.037,68 Gigabytes, els quals es podran consultar a través d'Arxius en Línia sempre i quan siguin d'accés públic. Durant l'acte es van projectar imatges i explicacions del desenvolupament del projecte i es va poden veure una mostra dels documents originals.

Un dels actes més populars i que ha tingut una acollida més multitudinària ha estat la projecció del documental “Món pagès. Les masies de Sant Feliu de Llobregat”. Món de pagès és un treball que apropa la pagesia a la ciutadania actual i trasllada a l'espectador a través de recorreguts per les diverses masies de Sant Feliu de Llobregat. La proximitat de les imatges respecte a la població representa una característica i dóna una gran potencialitat al documental, ja que permet l’elaboració de productes destinats a diferents públics (escoles, col·lectius diferents). En les 2 projeccions realitzades s'ha arribat als 1000 espectadors, cosa que considero un veritable èxit d'assistència per un acte organitzat per un arxiu.

Per tant, un èxit que cal consolidar en el calendari de festes culturals i, si és possible, dimensionar més en els àmbits dels mitjans de comunicació d'impacte nacional. Els mitjans de comunicació locals i comarcals ja estan assumint el seu paper respecte la projecció dels arxius, ara falten els mitjans nacional als que sembla costa de visualitzar la cultura i els arxius com un element essencial de la nostra història i de la nostra cultura.

Arxiu comarcal de la Garrotxa i Municipal d'Olot: un arxiu de Champions League

Ni un sol dia sense parlar del Barça !!! Un comentari, un apunt o una estona d'animada conversa en mig del fragor de les reunions i visites d'obra. Una petita pausa pot servir per comentar qualsevol neguit, qualsevol dada,... Un moment de descans i de revifada conversa per comentar alguna nota del partit del Barça, de les magistrals rodes de premsa d'en Pep, de les lliçons d'humilitat del millor jugador del món, del missatge rigorós i pensat d'en Xavi lluny dels insults a la llengua d'alguns jugadors que vesteixen de blanc i, com no, un moment per projectar el futur, per veure fins on pot arribar un equip ple de jugadors nostres que senten el que vol dir ser del Barça i català.

Hi ha arxivers i arxiveres que més enllà dels desitjos professionals i personals tenen un xip culé, només faltaria. Alguns amb discreció i altres apassionats, però tots amb el desig del comentari, del petit kit kat en mig d'una reunió, d'una jornada de treball o d'una intensa vista d'obra del nou arxiu. Són d'aquells moments bons i que aproximen les persones més enllà dels temes professionals, són moments de vida que diria el filòsof i que permeten apropar experiències facilitant una millor interlocució i sintonia en la feina, segur.

Un arxiu amb molts valors

En els darrers anys he hagut de visitar sovint Olot per fer el seguiment de les obres de construcció del nou arxiu comarcal i per diferents reunions de coordinació. Un nou arxiu és un repte global, des de la primera ratlla del primer projecte fins l'acte inaugural. Des de la planificació tècnica i la creació d'un nou model de gestió que incorpora, en la majoria de casos, l'arxiu municipal de l'ajuntament capital de comarca com un aliat estratègic vital. Un arxiu modern que garanteix la conservació i difusió del patrimoni documental de la comarcal i d'Olot, sumant esforços i coneixement amb professionals de l'ajuntament d'Olot, del Consell Comarcal de la Garrotxa i del Departament de Cultura. Vaja !!!, un model perfecte que permet gestionar eficientment el patrimoni documental d'una comarca com la Garrotxa amb les eines més modernes i professionals més qualificats. A més, l'arxiu donarà servei als municipis de la comarca que requereixen un suport per no disposar de les instal·lacions ni del personal qualificat per assolir els objectius bàsics de conservació, tractament, preservació i difusió dels documents.

Un arxiu, d'altra banda, que forma part d'una Xarxa d'Arxius Comarcals amb més de 120 professionals amb la missió de conservar i difondre el patrimoni documental i donar suport a la implantació de sistemes de gestió documental en les organitzacions. Si bé l'AC de la Garrotxa disposa de més de 3 quilòmetres de documents i unes 110.000 fotografies, la posada en línia amb el conjunt de la Xarxa l'incorpora en un univers de més de 130 quilòmetres de documents i 6 milions de fotografies. Per tant, un punt clau d'accés a la documentació i informació per conèixer la nostra història i el nostre futur.

Un espai obert a tothom, tancat en la zona de dipòsits per garantir la màxima seguretat i conservació dels documents i transparent i permeable en les zones públiques. Disponible pels ciutadans i administracions de forma presencial o per Internet.
 

Moment Barça i el valor de tenir valors: compromís, complicitat i capacitat.

Hi ha alguns valors que en els darrers anys s'estan posicionant com essencials en la filosofia Barça, el compromís, la complicitat i, no menys important, la capacitat. Aquest joc de les 3C em porta a reflexionar sobre la seva transferència als valors d'arxius com el de la Garrotxa i Olot. 

Uns professionals amb un alt compromís i que més enllà del seu interès projecten la seva activitat professional amb generositat respecte als companys i amb la màxima diligència i professionalitat respecte als usuaris, siguin les administracions, investigadors experts, estudiants o ciutadans accidentals. Com aquell davanter que es sacrifica en tasques defensives per la convicció que la victòria individual és la victòria de tots.

Una complicitat exemplar que fa que tot l'equip rendeixi al màxim i de forma solidària amb els companys. Una complicitat sobre els objectius comuns i que fixa, per sobre dels interessos individuals, la missió de l'arxiu amb determinació. Com el joc de joc del Barça quan el conjunt de jugadors toquen i toquen fins deixar el rival KO, moment que és aprofitat per fer la passada impossible i el gol de circ. I qui no recorda la pressió corporativa dels primers anys, ara potser no és tant asfixiant sense Mr. Eto, on l'equip rival no podia respirar i la màquina funcionava sense cap mal engranatge fins deixar al rival absolutament tocat i perdut.

I la capacitat, la professional, el coneixement i el saber fer de l'equip. Sense talent, sense coneixement és difícil fer el que s'ha fet fins ara en l'arxiu i, molt menys afrontar els reptes del futur més immediat. L'arxivística, la gestió documental, els documents electrònics,... obliguen als professionals a una alta capacitat i coneixement. Les peces de l'equip han de ser les millors, els Xavi, Messi, Inestas, Valdes, .... sense els companys no són el tot, són una part d'aquest tot. La seva suma, la seva suma de capacitats aporten un coneixent i experiència de primer nivell que fan fàcil lo difícil.

Un final de Champions

Certament els barcelonistes tenim ja moltes referències, algunes semblen insuperables, però he d'admetre que la inauguració de l'arxiu em va produir un sentiment de final de Champions League, no se si com la primera o segona de Wembley, la de Roma o la de Paris, però un sentiment d'assolir el top amb un equip de persones, de professionals que s'han esforçat al màxim i que amb complicitat i compromís han arribat molt lluny. Val a dir que probablement hi hagi altres equips amb un esperit semblant i no voldria ser exclusivista, però els darrers anys han permès validar un model basat en l'esforç, en la qualitat i en el compromís de l'equip per sobre de les persones individuals. Sempre amb la dosi justa d'humilitat, del saber gunayr i perdre. I això sí que és transferible a molts dels arxius comarcals que treballen plegats amb els ajuntaments i consells comarcals.

Per tant, un èxit de l'equip, dels que estan a primera línia, dels responsables que han donat suport al projecte al llarg dels anys i dels professionals que treballen des de Barcelona.

Felicitats als professionals d'aquest magnific equipament i que la força i els valors del barça ens acompanyin sempre.

Arxiver i gestor documental: una professió de futur

La situació econòmica, laboral i social actual plateja uns interrogants o dubtes, més o menys sòlids i coherents, sobre aspectes polítics, econòmics, territorials i socials. Més enllà del plantejament de la societat del benestar hi ha, com actualment s'està qüestionant, plantejaments geopolítics que miren l'estructura organitzativa de la nostra societat amb un afany de sostenibilitat econòmica.

Però en el context dels arxius, i no exempt d'aquest debat, la realitat exposa quines activitats han de formar part del futur immediat i quines poden ser posposades pel context actual. En aquest article proposo una primera reflexió entesa com una aproximació condicionada al context actual i a la pròpia evolució de la professió i del mercat.

En moment de crisi es replantegen i redefineixen un conjunt d'activitats que s'han executat en els anys de bonança i que donada una situació excepcional fan pensar, especialment als no massa documentats o neòfits en els coneixement d'aquestes activitats, la possibilitat de reduir la despesa en coneixement i professionals del món cultural i de la gestió documental de les organitzacions. És evident que aquest debat pot estar obert durant temps, però sense un fonament conceptual clar, ja que les organitzacions seguiran funcionant i requeriran, com un bufet d'advocats necessita advocats, professionals que gestionin la documentació que genera aquesta organització i faci eficient aquesta activitat. Igualment un arxiu històric necessita professional que puguin donar el servei als ciutadans i a les administracions per fer comprensible i accessible la nostra història.

Més enllà d'aquestes reflexions prèvies i necessàries, tenim un escenari d'acció molt ampli, més que mai l'hem tingut, diria jo. El patrimoni documental s'ha consolidat els darrers anys com un element clau del relat històric de Catalunya i com un element de reforç per altres disciplines culturals relacionades amb el patrimoni cultural. Així, el document ja no esdevé un objecte icònic, sinó és una peça clau per l'anàlisi i estudi de la història des d'una perspectiva d'investigació, però també d'usuari accidental i, no menys important, és un referent per la gestió documental en les organitzacions amb els components de complexitat de gestió de documents electrònics que es vulguin afegir.

Així, quines línies de futur té la professió. Personalment dibuixaria diferents línies, però es podrien englobar de forma no excloent en una vessant més històrica i un altra més vinculada a la gestió documental.

En relació a l'àmbit de la història hi ha una línia clara de no increment dels recursos estructurals de les administracions i institucions per capítol I (contractacions directes) més enllà d'algunes administracions que encara s'han d'adequar a la Llei 10/2001, d'Arxius i documents. La dinàmica actual d'aquestes administracions i, no oblidem a les institucions que disposen d'arxiu, dirigeix la seva gestió en la línia de outsourcing com una fórmula per disposar de recursos externs que donin un suport als diferents projectes estratègics d'una organització. És a dir, empreses o consultores especialitzades que aportin als projectes no només el seu Knowledge i, no menys important en alguns projectes, el seu Know-How entès com la fórmula per desenvolupar un projecte de forma fàcil i eficient.

Primera reflexió: l'accés a la funció pública entesa amb la forma i número dels darrers anys sembla complexa més enllà d'alguns serrells pendents, però s'obre un oportunitat d'incorporar professionals dels arxius i la gestió documental en empreses de serveis i consultoria del sector. Parlo d'empreses de digitalització, gestió de documents, empreses de serveis de tractament documental (inclou un aspecte molt ampli que va des de la descripció d'un fons del segle XIV fins el tractament massiu i sumari d'un sèrie documental contemporània que ha d'ingressar en un arxiu històric), consultores de sistemes d'informació (portals WEB, gestió d'informació 2.0 i 3.0, etc.), empreses d'eliminació, etc.

En l'àmbit de la gestió documental i tenint en compte els components de la gestió dels documents electrònics, tenim un camí de gran abast. Igualment com expressava en la part més històrica, les organitzacions requeriran serveis de consultoria d'empreses per implantar aquests sistemes de gestió documental. Aquesta és una línia indubtablement potent ja que amb el nivell d'implantació d'aquest sistemes en el conjunt de Catalunya, és evident que les administracions han d'aplicar-se a curt termini. I en aquest mateix context, sembla lògic pensar que les administracions requeriran disposar de serveis de suport i consultoria amb professional qualificats i, aquests, no poden ser més que arxivers i gestors documentals, els quals formaran part d'un equip d'implantació que integri altres professionals com informàtics, tècnics en organització, advocats, etc. Implícitament hi ha un conjunt de normes com la ISO 15.489 o 30.300 que requeriran per la seva implantació de coneixement i experiència de les consultores desenvolupin els projectes.

Segona reflexió: el món de la gestió documental incorpora la necessitat de professionals qualificats i d'empreses o consultores que impulsin els projectes amb aquest tipus de personal. Per tant, aquestes empreses han de comptar amb arxivers i gestors documentals per implantar sistemes de gestió documental basats en aquest Knowledge i Know-How. Les administracions han de complir un requeriments en relació a la gestió documental (especialment amb les exigències de la gestió dels documents electrònics) i només ho poden fer amb recursos estructurals interns o amb el suport de consultores amb personal qualificat.

El món dels arxius té elements comuns que integren components propis del món dels arxius i d'altres disciplines. És a dir, unes línies transversals com educació, formació o gestió de la informació que poden ser objecte d'una necessitat de professionals. Els serveis didàctics són aspectes que clarament s'han de completar amb aportacions externes de professionals que puguin integrar coneixement dels dos àmbits, el cultural i l'educatiu, i aporta un plus a les dinàmiques ordinàries dels arxius. L'activitat dels arxius i els recursos estructurals difícilment aporten actius per desenvolupar grans projectes educatius. Tanmateix, la realitat demanda aquests productes i, és sens dubte, una línia de creixement i de negoci en els propers anys. En el camp de la formació també es produeix un fenomen similar. La pròpia inèrcia de la professió amb normatives en constant moviment reclamen estructures de formació actives. Si bé hi ha organismes amb una clara vocació al respecte (ESAGED, AAC, Departament de Cultura, CRDI, per exemple) sembla que es requereixin alguns recursos per poder aportar formació altres àmbits i, en conseqüència, es reclamaria una major capacitat de recursos humans per poder-la executar.

Tercera reflexió: àrees transversal que aporten un servei addicional cada vegada més necessari i imprescindible pels arxius. Hi ha elements que encara han de ser considerats com a essencials en les polítiques arxivístiques i requeriran de professional que aportin el seu coneixement i experiència.

Si bé el conjunt d'expectatives laborals a curt termini van dirigides a l'espectre de la gestió documental en el sentit ampli, no hem d'oblidar que el nostre patrimoni documental disposa de 1000 anys de documents en paper, poc més de 150 anys de formats audiovisuals en sentit ampli, estem en una fase primerenca de documents híbrids (paper-electrònica) i els sistemes de gestió de documents electrònics implantats al 100% en les organitzacions catalanes encara, l'any 2012, no existeix.

Per tant, una visió àmplia i amb perspectiva pot ajudar a visualitzar les necessitats laborals a curt i mig termini pensant en la història, en el presnet i en el futur dels documents, de les organitzacions i dels ciutadans com a usuaris dels arxius per partida doble, per l'accés a la documentació històrica i com a beneficiaris de les activitats administratives generades per les organitzacions.