LLEI DE TRANSPARÈNCIA, ACCÈS A LA INFORMACIÓ I BON GOVERN: DUBTES, EVIDÈNCIES I REFLEXIONS

Antecedents: un camí difícil.

La Llei 19/2014 de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern neix d'un procés en el qual es van barrejar, al meu entendre, qüestions polítiques amb allò essencial i que hauria d'haver donat forma a la llei com era una llei que fos garantia, per sobre d'altres consideracions, de transparència de les administracions i el bon govern. Malauradament, i moltes de les compareixences parlamentàries ho varen demostrar de forma majúscula, ja que aportaven poc contingut i sí una alta dosi d'oportunitat i projecció de la imatge, la realitat va posar de manifest que seria una llei amb una alta càrrega política i poc alineada amb les institucions i professionals que són responsables d'algunes de les parts essencials pel compliment de la llei com pot ser la conservació i l'accés als documents públics. Per tant, va néixer una llei que dona imatge i ens fa ser 'moderns', però que en ocasions ja ignorava els uns dels actors clau de la transparència de les administracions, els arxivers i gestors dels documents.

Les compareixences parlamentàries van ser un bon exemple de 'passa paraula' que en alguns casos denotaven clarament un important desconeixement sobre un dels pilars essencials de qualsevol política de transparència i bon govern, els documents, la gestió dels documents i el paper dels arxius de l'administració pública a Catalunya i, fins ho tot, les estructures 'd'estat' que han de garantir el compliment de la llei com són el Consell Nacional d'Arxius i la Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental. I en aquest sentit, voldria constatar que 2 compareixences van posar oli en un llum i van ser aclaridores i precises. La compareixença del secretari de la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental i la del president de l'Associació d'Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya denotaven, per sobre de qualsevol altra consideració, segons la meva opinió, un coneixement precís del que s'estava debatent, aportaven arguments sòlids i proposaven línies de treball que sense excloure a cap part sumessin les capacitats i experteses dels diferents agents implicats en la llei. 

La CNAATD defineix el període de retenció i el règim
general d’accés a la documentació de les
administracions públiques de Catalunya

Certament, varen ser dues aportacions que es centraren en parlar de la llei de transparència, de com havia de ser, de quin era el paper dels arxivers i gestors de documents en aquest procés, de com s'havien d'articular les administracions competents, de com es podien aprofitar els recursos i la tasca desenvolupada fins l'actualitat. Realment en aquella compareixença varen destacar clarament les seves aportacions perquè més enllà d'una defensa corporativa del seu espai o entorn van comparèixer per parlar de la llei de transparència i del que els arxivers i les institucions arxivístiques poden aportar a aquesta llei. Unes intervencions contundents si ho contrastem amb la resta de compareixences d'aquella sessió que buscaven, al meu entendre, una auto candidatura i posicionament més que una reflexió oberta i constructiva del que hauria de ser la llei.

La llei parla de transparència i bon govern sense citar lo essencial per poder-la executar, els documents i el Sistema d'Arxius de Catalunya que des de fa més de 30 anys conserva, tracta i dona accés als ciutadans i institucions als document públics i privats. Un sistema que vetlla, protegeix i garanteix un accés a més de 800 km de documents i està immers en el dia a dia de les administracions i organitzacions per garantir la conservació dels documents, la preservació dels documents en format digital i facilitar l'accés a la documentació, pública i privada, aplicant criteris d'accessibilitat basats en la Llei 10/2001, d'Arxius i Documents i altra legislació relacionada amb l'accés com la legislació vinculada a la protecció de dades de caràcter personal, de procediment administratiu, d'administració electrònica o el dret a l'honor, intimitat i imatge. I el que semblaria tant o més greu, és la poca rellevància que s'assigna en la llei a la Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental que ha operat com a òrgan col·legiat de caràcter tècnic, adscrit a la Direcció General d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en matèria d’avaluació i tria de la documentació i accés (Llei 10/2001, d’arxius i documents i Decret 13/2008, de 22 de gener, sobre accés, avaluació i tria de documents). Us convido a visitar la seva pàgina WEB i valoreu el seu paper en matèria d'accés i avaluació de documents en els darrers anys.

El Parlament de Catalunya aprovà, el 17 de juliol de 2013, la Declaració Universal dels Arxius promoguda pel Consell Internacional d'Arxius, òrgan de la UNESCO, amb la finalitat de reconèixer el paper clau dels arxius, tant en la transparència administrativa i en la rendició de comptes democràtica, com en la preservació de la memòria social col·lectiva. Igualment, encoratjava a les administracions públiques catalanes a tenir en compte en llur actuació els principis que s’hi enuncien i a aplicar estratègies i programes per tal d’assolir els objectius

Per tant, amb aquests antecedents es plategen algunes qüestions de fons que, avui, amb la resolució sobre la composició de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública, prenen novament força. Novament perquè són qüestions ja platejades durant la tramitació de la llei i que d'alguna manera es van poder reconduir per la pressió i complicitat del Departament de Cultura i de l'Associació d'Arxivers i Gestors de Documents, entre d'altres.

I en aquest context, apareixen algunes qüestions:

• Qui i per què es va oblidar de tenir en compte els documents, els arxius i arxivers i als gestors dels documents?
• Qui i per què va ignorar que a Catalunya hi ha un Sistema d'Arxius amb arxius públics d'àmbit nacional, comarcal, municipals dels departaments de la Generalitat i diputacions que tenen la missió de garantir la conservació i accés als documents que són, al final, la base de la transparència?
• Qui va ignorar la CNAATD que opera fa anys amb funcions clarament concurrents amb la Llei de transparència?
• Per què s'han organitzat jornades, cursos expres sobre transparència i bon govern sense comptar amb els arxivers, Comissió Nacional d'Accés, Avaluació i Tria Documental ? En algun moment ha semblat més una cursa a veure qui feia el curs de transparència que un programa organitzat i planificat.
• El parlament aprovà una Declaració Universal dels Arxius impulsada pel Consell Internacional d'Arxius (UNESCO) on situa la figura de l'arxiver com una figura clau en la transparència de governs i adminsitracions. Per què s'ha obviat aquesta visió que la pròpia UNESCO va impulsar a través de l'ICA?

Són, aquestes i moltes altres, les preguntes clau sense resposta, i que com he apuntat anteriorment, es van poder salvar o resoldre per l'acció final d'institucions i associacions.

Un futur incert i decebedor: una comissió 'al·legal' o 'il·legal', però no legal.

El Parlament de Catalunya, en el ple dels dies 29 i 30 d’abril, va constituir la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública que preveu la Llei 19/2014 de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern. El que havia de ser una representació proporcional entre juristes i arxivers segons l’article 40.3 d’aquesta llei (Els membres de la Comissió han d’ésser juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional), ha acabat essent un veritable despropòsit.

És molt greu que la comissió neixi incomplint la pròpia llei que la va crear, però més greu em sembla el menysteniment als professionals, administracions (entre elles la Generalitat de Catalunya) i institucions que garanteixen la conservació, preservació i accés als documents a Catalunya. Dels 5 membres no hi ha cap que acrediti expertesa en matèria d’arxius o gestió documental i així ho varen manifestar en la sessió davant una interpel·lació. En tot cas, s'ha d'agrair la sinceritat dels candidats a la comissió amb aquest reconeixent, atès que darrerament sembla que tothom sap d'arxius i gestió documental.

Aquesta situació mostra, al meu entendre, 5 punts crítics en relació a la composició de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública:

1. Incompliment art. 40.3 de la Llei 19/2014 de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern al no respectar la representació proporcional entre juristes i arxivers.
2. Desconeixement dels membres del que representa el Sistema d'Arxius de Catalunya en relació amb les polítiques de transparència i bon govern. A més, poc coneixement en la redacció de la pròpia llei i en l'organització de la comissió sobre la matèria primera de treball, els documents i arxius.
3. Ineficàcia i ineficiència per la manifesta manca de coneixement i expertesa dels membres en matèria d'arxius i gestió dels documents, base de qualsevol política de transparència i bon govern.
4. Incapacitat d'assumir el caràcter multidisciplinari dels membres de la comissió, tal com proposa la llei, però també el sentit comú i una voluntat de donar qualitat i eficàcia a l'esmentada comissió.

Avui, 1 de maig de 2015, dia del treball, clonclou una setmana decebedora per l'aplicabilitat de la Llei de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern. S'obvia el mandat de la pròpia llei, es prescindeix del sentit comú i es perpetua un model de creació de comissions basat més en la suma de candidats que d'experts.

Un país 'modern' i que vol ser exemple en l'impuls de polítiques de transparència i bon govern, no hauria de permetre el naixement d'una llei que inicia el seu desplegament incomplint-se ella mateixa. I en un punt clau, la comissió que l'ha de permetre funcionar de forma eficaç. Per tant, crear una comissió tant important com la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública, obviant la proporció en la composició dels seus membres que fixa aquesta mateixa llei, és poc seriós.

Semblava, en els mesos precedents, que la discussió estava més en determinar la proporcionalitat entre juristes i arxivers de tal manera que l'acord hauria de passar per considerar l'opció de 3 juristes + 2 arxivers o en el pitjor escenari 4 juristes i 1 arxiver, però en cap cas una golejada de 5-0 amb incompliment de les regles del joc.

Els arxivers/es seguirem garantint la conservació i l'accés dels documents, als ciutadans i a les pròpies institucions. És la nostra feina, ara, fa 1000 anys i en el futur. Només espero que en les properes setmanes algú es repensi aquesta jugada, perquè si bé rectificar és de savis, en aquest cas seria més bé un exercici de normalitat i compliment de la pròpia Llei de Transparència, Accés a la Informació i Bon Govern.