Homines Terracia: publicacions amb valor afegit

En ocasions es fixa la mirada en novel·les històriques i un seguit de literatura basada en la història amb més o menys rigor històric. En l'altre extrem tenim publicacions de caràcter científic i per un col·lectiu selecte d'investigadors i historiadors. Indubtablement són dos extrems de difícil connexió i amb objectius i públic molt diferent.

El camí no sempre ha de ser únic i des de la Subdirecció General d'Arxius s'impulsa la publicació de llibres amb un denominador comú, la seva relació amb els documents dipositats en els arxius. Aquestes línies anomenades 'Arxius i societat' i 'Arxius i documents' aporta una varietat important de temàtiques i estils que permeten una difusió del patrimoni documental des de diferents perspectives i utilitzant registres molt diferents segons el llibre. De fet, el document és la base, però la història i el relat dels fets són la essència d'aquestes línies de publicacions. Per dir-ho més planerament, el document és la font primària que permet elaborar o completar una història.

El passat dijous 16 de febrer es va presentar aquest llibre a l'Arxiu comarcal del Vallès Occidental fruit d'una col·laboració entre el Departament de Cultura i l'Ajuntament de Terrassa.

A part d'aquesta projecció dels documents, un altre objectiu és difondre el patrimoni en un àmbit local, comarcal i nacional amb continguts diversos amb un fil conductor, el document, l'arxiu i la societat. Aquest fet es pot observar en la diversitat de publicacions dels darrers anys que van des del llibre sobre Ramon Vinyes: un home de lletres entre Catalunya i el Carib deJordi Lladó, Les riuades del segle XX al Pallars Sobirà: 1907, 1937 i 1982, de Carles Balash, Joan Becat, Carme Maria Marugán, Antoni Nadal, Verònica Rapalino i Ruben Remacha fins el Dietari de postguerra del baró d'Esponellà 1940-1945 a cura de Javier Tébar Hurtado.

Des d'aquest punt de vista, Homines de Terracia. Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150) de Vicenç Ruiz suposa un pas endavant en aquestes publicacions que conjuguen al meu entendre molt encertadament una visió més clàssica de la història amb noves visions crítiques utilitzant allò que és més important per testimoniar el passat els fets, els documents. Com en altres publicacions anteriors l'autor aconsegueix combinar la informació dels documents i les fonts primàries amb una visió més dinàmica i menys científica de la històrica. Sense perdre el rigor de l'anàlisi històric, la contrastació de les dades i el parlar dels documents aquest llibre assoleix, com bé exposava el seu autor en la presentació, un triple objectiu. Primer, dotar al món científic i acadèmic d'un instrument crític i valoratiu d'un període que permet interrogar-se sobre la vida al segle X i XI en un entorn proper a la Terrassa actual i que permet, en algun dels temes tractats, trencar amb algunes de les tesis més fonamentades sobre aspectes de la societat i economia del moment. Segon, és un instrument de proximitat pels Terrassenc i vallencs que facilita la comprensió dels primers habitants del Vallès des d'una perspectiva de societat organitzada i estructurada. Tercer, una eina clau de divulgació i coneixement per la societat en general que permet, superant la contundència del títol, penetrar en les històries més reals de l'època.

Dels paral·lelismes entre situacions socials i econòmiques del passat que ajuden a entendre el present i el futur tenim molts exemples. Aquest llibre exposa un cert paral·lelisme en alguns fets quotidians que salvant les distàncies i el context poden ser interpretats com molt actuals. Posar-he un exemple que vaig trobar tant significatiu com actual. Un Judici de taules representava en aquella època una repàs a les accions desenvolupades per un senyor o noble. En el present la paraula 'passar comptes' representaria una mena de judici de taula contemporani. La qüestió és, servia en el passat de molt ? En l'actualitat aquest retre comptes, és útil i eficaç ?

Finalment, incidir en la necessària complicitat i col·laboració entre administracions en la publicació d'aquest tipus de llibres i que fixen un model eficient de gestió cultural. Aquesta línia de publicacions reforça el patrimoni documental des de la vessant d'una difusió especialitzada, però també permet generar productes d'orientació més genèrica i permeables a la societat en general. Aquest és potser el camí, construir un discurs rigorós amb la història i que permeti aporta contingut científic i cultural. Fer-ho sota el convenciment que cal elaborar un discurs científic i històricament impecable, però sense oblidar que els documents han de parlar per la societat i s'han de fer transparents i comprensibles a aquesta mitjançant publicacions d'impacte social i d'ampli abast amb un registre més planer i atractiu. Homines Terracia aconsegueix compaginar aquesta doble visió, aporta un anàlisi històric rigorós i el comunica de forma no excloent per la societat en general. Permet introduir-nos en la vida del final de l'alta edat mitjana amb certa facilitat lectora i visualitzant les activitats més quotidianes i aquelles mes significatives com les campanyes de confiscació de béns del poble i pagesos per part d'alguns senyors i nobles explicades amb tota mena de detalls per l'autor. Això sí, hem de superar la duresa del títol i no espantar-nos al primer cop d'ull.

Com difonem i com ens busquen: un repte, una necessitat o una visió estratègica ?

Un dels punts crítics dels continguts culturals, i que a l'hora suposa un dels seus veritables valors, és la seva complexa transmissió als usuaris. La complexitat no ve donada per qüestions tecnològiques, especialment en els dies que corren, o per una clara manca de recursos d'informació o econòmics, sinó per la dificultat del conjunt del sector de comprendre que la informació tal i com s'ha concebut en els darrers 1000 anys ha desaparegut, s'ha volatilitzat. Aquesta informació ja no està fixada en un suport físic i tangible per l'usuari ni per l'arxiver i, no menys important, ja no cal anar de peregrinació a un lloc anomenat arxiu on ens mostraran molt amablement les icones del nostre passat i els documents que mostren la nostra història personal i nacional.

Des d'aquest punt de vista, les 3 accepcions clàssiques de la paraula arxiu que la teoria arxivística atribueix a l'edifici on es conserven i consulten els documents, al conjunt de documents produïts o rebuts per persones o institucions i la institució on aquest documents es reuneixen es veu àmpliament superada per la introducció de noves accepcions. La primera seria òbvia i s'utilitza per parlar d'arxiu electrònic, tot i que utilitzant el significat ampli de la paraula (pot ser fitxer, pot ser grup de fitxers,... hi ha una diversitat d'usos poc homogènia que fins hi tot queda recollida en una accepció que atorga el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho simplifica quan defineix que arxiu és un Fitxer informàtic).

Més enllà d'anàlisi històric, hi ha una nova accepció, i que és la raó d'aquest article. En el context de les tecnologies de la informació, comunicació i del coneixement, l'arxiu esdevé quelcom diferent i assumeix una accessibilitat absolutament inversa a la que podia tenir fa només 10 anys. L'arxiu com un tot virtual, un espai en la xarxa en el qual els usuaris poden disposar d'aquella informació que busquen i participar remotament i presencialment en les activitats de l'arxiu i, no menys important, participar activament en determinats treballs de col·laboració organitzats per l'arxiu com pot ser la descripció de fotografies.

En aquest punt és evident que la xarxa, Internet i tot el conjunt d'eines que configuren l'univers 2.0 i 3.0 aporten un mar infinit de possibilitats. En ocassions inabastables, però que sens dubte faciliten l'accessibilitat als arxius i als documents. Però centrant el discurs en l'accessibilitat a la informació, hi ha com 3 possicionaments que encara coexisteixen tot i que en algun cas està predestinat a desapareixer per jubilació. Si em permeteu l'analogia, faré una divisió cronològica del perfil sense cap ànim que aquesta sigui del tot ajustada i real.

a) L'arxiver del segle XIX. Gran expert i coneixedor dels últims detalls del seu arxiu i dels documents més simbòlics del patrimoni documental que el seu arxiu guarda amb cel. En la majoria dels casos, l'arxiver era considerat un veritable ésser estrany a la societat i només coneguts per aquells investigadors als quals permetia accedir a documents gràcies al seu coneixement que en moltes ocassions restava in mente fins la seva mort.

Missió: conservar el patrimoni documental

Client: els experts i investigadors amb vocació històrica i l'administració des de la prespectiva de recuperar el document històric, no tant com gestor dels documents 'actius'.

b) L'arxiver del segle XX. Sortint de l'anonimat i del 'zulo' que podia represnetar l'arxiu del segle XIX descobreix que l'administració el necessita no com reclam històric, sinó com a part activa de la seva gestió documental. Encara, però, coexisteix la versió d'arxiver històric amb el nou perfil d'arxiver més dinàmic, obert a l'administració i que començara a donar les primeres passes de la difusió del patrimoni al conjunt de la societat.

Missió: conservar i difondre el patrimoni documental, amb nous reptes sobre la gestió documental de les administracions (depen dels països, però la majoria cap a finals de segle)

Client: els experts i investigadors i capa a finals del període les administracions i en pocs casos amb una vocació evident respecte els usuaris en general.

c) L'arxiver del segle XXI. Descobridor del món i de l'univers que l'envolta no des de la presencialitat en un espai / temps, sinó amb un entorn virtual, obert al món i atemporal. És el David o el Goliat de l'arxivística. Les funcions d'un arxiver esdevenen gairebé inassumibles en un sol perfil i s'accentua la tendència a la especialització respecte els 1000 anys de feina. L'arxiver ja no qüestiona de forma global quins són els seus clients i quins mecanismes s'han d'aplicar.

Missió: conservar, preservar i difondre el patrimoni documental i col·laborar i impulsar les polítiques de gestió documental en les organitzacions públiques i privades, incorporant òbviament els document electrònics.

Client: tot el món, públic i privat, presencial i virtual.

En aquest context, l'any 2012 ens situa en un escenari de projecció al món, de buscar eines que ens permetin accedir al món i al món accedir als arxius i als documents utilitzant un llenguatge comprensible i evident. Aquest punt és vital per poder respondre als interessos dels nostres clients.

Per assolir l'èxit cal despullar-nos i treure'ns de sobre allò que l'arxiver del XIX i XX pensaven, i que si em permeteu la indiscreció, es pot definir com la visió egocèntrica de l'arxiu, l'arxiver i el document. Aquest sentiment, aquesta realitat pròpia fins fa 4 dies xoca directament amb les necessitats dels sistemes d'informació actuals que no parteixen de l'arxiver com a centre del món ni de l'investigador expert com a únic client de l'arxiu, sinó que aposten per models d'informació basats en els usuaris en sentit ampli.

Els reptes són tants que no podem perdre el temps qüestionar-nos aquesta realitat. El document té un nou aparador, un nou espai en el món virtual i, molt important, un potencial infinit. Fins ara, aquesta reclusió dels documents als arxius ens ha fet poc visible en el millor dels casos, perquè en moltes poblacions som invisibles del tot. L'arxiver ha de disposar d'eines, però ha d'estar convençut d'aquesta evidència, però no reconeix-la és el primer pas a per seguir sent un arxiver del XIX o del XX, però en cap cas seguir el camí de l'arxivística moderna.

Com en qualsevol negoci, si NO coneixement bé el producte i els clients estem abocats al fracàs i no servei allò de que som cultura i som diferents. Tenim uns productes clars i molt definits que estem millorant dia a dia organitzat, descrivint, restaurant i digitalitzant fons i documents i uns clients sobre els quals tenim informació parcial. Cal posar l'accent en aquest usuaris i clients dels arxius en sentit ampli i definir les estratègies atenent a la diversitat de clients dels arxius, tant per necessitats com per sistemes d'accés. Ara tenim pistes, algunes dades que ja ens mostren que em de re orientar algunes polítiques a un format més obert i que garanteixi el dret que té qualsevol ciutadà a accedir a la cultura d'una forma eficient i amb qualitat.

Els arxius no poden estar al marge d'aquesta realitat, agradi o no, els nostres clients ja no són només els investigadors o genealogistes i això implica que s'han de generar polítiques orientades a donar un servei a qualsevol tipus d'usuari, sense discriminació i a través de qualsevol canal, presencial o remot. I en conseqüència, les eines de les quals parlarem en propers articles ja no poden ser pensades per especialistes o experts, sinó per qualsevol ciutadà, fàcils d'usar i seguint els paràmetres que les eines d'accés a la informació per Internet incorporen. Evidentment, deixant com opcions per experts altres possibles funcionalitats que no han de desaparèixer, sinó coexistir. Els arxius tenen un client clar, el món, sigui expert o no, públic o privat, estigui a la sala de consulta o a 2.000 quilòmetres.

Quina cosa més estranya això de ser arxiver...

 Què és un arxiver pregunten sovint els ciutadans més allunyats dels espais que ens són més propis. Què feu ? Quina és la vostra feina ? ...... i normalment acaben dient allò de: “ doncs, no m'ho pensava pas això que expliques, sembla interessant, no ?”.

La realitat de la nostra feina és que té un abast mil·lenari, podem tractar un pergamí del segle X i gestionar un document electrònic que s'ha produït en la nostra organització com si fos lo mateix. Des d'aquest punt de vista, sembla lògic pensar que un ciutadà faci una representació de la feina d'un arxiver centrada en els darrers 1000 anys, deixant de costat la visió del que representa l'activitat diària d'un arxiver i/o gestor documental en l'actualitat. Aquesta reflexió porta a pensar que cal introduir millors canals o eines de comunicació en el dia a dia dels arxius i arxivers. La visió tradicional del que representa un arxiver ha d'adaptar-se a la nova realitat, tant física com conceptual i no parlo de la representació gràfica que fins fa uns anys existia d'un 'subjecte tancat en un espai mig fosc i que et deixava veure els documents antics amb més o menys recel' que per sort està evolucionant. L'arxivística moderna representa un repte en si mateixa, ja que ha de donar una resposta mil·lenària des del punt de vista que ha de disposar dels instruments per gestionar un patrimoni documental d'un valor inculcable i participar de la gestió documental dels documents que les administracions, institucions i ciutadans produeixen actualment.

Des d'aquest punt de vista, la pregunta del ciutadà esdevé un repte en si mateixa. Per on comencem, pel segle X, pels documents electrònics, pels pergamins, pels documents digitals, pels fotogràfics o pels cartells..., a part d'explicar que els serveis que dona un arxiu no són només donar en sala de consulta i presencialment un document, sinó que els arxius disposen de servei per Internet, serveis didàctics, assessorament en cerques històriques, genealogia, etc.

Gràficament ho explico amb 4 paraules, potser no és la millor definició, però penso que el públic ho entén, tant en una presentació d'un document antic com en una sessió on es parla de gestionar documents administratius. Aquestes paraules, i segur que n'hi moltíssimes més, són: conservar, preservar, difondre i gestionar documents.

Lluny dels dogmatismes i definicions de manual, són 4 conceptes que desvetllen el conjunt d'activitats que realitza un arxiver i/o gestor documental si els percebem com una globalitat. Òbviament, un arxiver de l'Arxiu Nacional de Catalunya, d'un arxiu comarcal o d'un arxiu diocesà centrarà la seva activitat en la part patrimonial i un arxiver del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ho farà en la gestió documental. Però aquesta geometria no és exacta, ja que en molts casos ens trobem que les fronteres cronològiques i documentals no són tant exactes i això requereix que un arxiver hagi, en alguns casos, de gestionar el patrimoni històric i els documents administratius actuals. Pensem en un arxiu municipal, per exemple, l'abast cronològic acostuma a ser tant ampli que requereixi un professional altament qualificat per donar resposta a aquesta dualitat funcional.

Però retornant als conceptes clau. Les 4 paraules indiquen un abast cronològic sense límits, unes funcions respecte el document independents de la seva edat i tipologia, alliberen al sector professional d'etiquetes separatistes entre els arxivers i proporcionen, potser el més important, una imatge conceptual fàcil d'entendre pel ciutadà. Aquest últim punt em sembla molt important perquè un element que els arxivers hem de tenir molt en compte és que el ciutadà no ha d'entendre el nostre llenguatge en format científic i tècnic. De la mateixa manera que si un metge ens comença a donar un diagnòstic utilitzant terminologia tècnica ens quedem boca badats esperant la traducció, a vegades ens aboquem a explicacions tècniques incomprensibles per la societat en general (en ocasions penso que aquesta explicació tècnica i dogmàtica respon a alguns pensaments ja inexistents en l'arxivística moderna que centraven al històriador expert com a únic punt d'atenció dels arxius i 'despreaciaven' en difernets graus al ciutadà o el que jo anomeno a l'usuari accidental d'un arxiu). 

Un dels objectius que hem d'assolir com a col·lectiu professional, i com a part activa del patrimoni cultural, és la transmissió del que són els arxius, què es fa en el seu interior i quins serveis poden ser utilitzats per les administracions i ciutadans. I ho hem de fer d'una manera sòlida, però clara, amable i comprensible per tothom. No com el metge incomprensible, sinó més bé com el mestre que explica una història.

Dit això, les 4 paraules clau que utilitzo permeten donar una visió global del món dels arxius i la gestió documental de forma planera i entenedora pel públic en general. Fent un símil amb el món del teatre, es tracta de dibuixar l'escenari i fer una sinopsi de l'obra, no d'explicar el contingut dels diàlegs ni els detalls dels bastidors. Per tant, 4 paraules claus que permeten fer una primera aproximació al món dels arxius i, òbviament, ampliable a gust del consumidor perquè continguts, detalls i anècdotes, no ens falten.

Conservem els documents com una primera necessitat vital i com la essència de la nostra memòria escrita (els retaurem, els instal·lem en dipòsits adequats, en capses de conservació permanent, etc.), els preservem perquè es puguin utilitzar en el futur (els organitzem, classifiquem, describim,...) i les properes generacions gaudeixin del seu valor iconogràfic i del seu contingut, fem una difusió dels documents (digitalitzem, construim sistemes d'informació, utilitzem canals 2.0 i 3.0, etc.) a través dels propis arxius, però també utilitzant la resta de recursos disponibles com Internet, serveis didàctics i, finalment, gestionem els documents actuals, tant els que estan en paper com els electrònics.

A partir d'aquesta primera aproximació, l'univers és infinit i s'ha d'adequar a cada situació, a cada col·lectiu de ciutadans o a cada moment. Ho podem explicar en un sopar medieval o en la presentació de la restauració d'un pergamí, però lo important és que l'arxiu sigui conegut, que la feina de l'arxiver sigui entesa i valorada i que el ciutadà entengui que pot fer l'arxiu per ell i, si som agosarats, que pot fer el ciutadà per l'arxiu.